Miquel Ferrà i Martorell11/10/01 0:00
TW
0

Creuen, la majoria dels historiadors, que els gitanos aparegueren a Espanya a mitjan segle XV. Els Reis Catòlics no acceptaven la manera de viure d'aquella gent, i en aquella època els imposaven, segons la lletra d'una pragmàtica, l'obligació d'adoptar un ofici i d'abandonar la seva llengua, vestits i costums. Tanmateix, les autoritats no n'aconseguiren cap resultat i els gitanos continuaren formant, en molts punts d'Europa, una població especial, generalment separada de la nacional. Un dels països més significats per la presència gitana és Romania, el més gran contingent de gitanos de l'Europa Oriental. S'anomenen a si mateixos els «rom» i han hagut de sofrir, dins aquella zona, persecucions constants. Fins ben entrat el segle XIX, com afirmen Irving Wallace i David Wallechinsky, eren considerats els gitanos romanesos, esclaus per llei i de dret. D'altra banda, la seva música i les seves pràctiques de les ciencies ocultes els han convertit en part distintiva de la cultura dels camperols. Potser la principal virtut d'aquest poble, sempre entregat al nomadisme, sigui la seva resignació, que és, sens dubte, el producte de tan llargs sofriments. Una segona característica n'és l'orgull i així, la seva saviesa, es desprèn de proverbis com: «No hi ha fruita més amarga que els estrangers a casa d'algú», «la justícia és segons la dicten els que governen», «besa la mà que no pugues mossegar», «molts cans es poden menjar un llop», «l'aigua corre però les pedres es queden»...

Aquesta raça de rodamons sembla procedir del nord de l'Índia i s'ha escampat per tot el continent, de manera que ha estat inspiració de poetes i artistes. Un d'ells, Federico García Lorca, quan deia: «Per l'olivar venien/ bronze i somni, els gitanos./ Els caps redreçats / i els ulls a mig tancar./ Com canta la zumaia,/ Ai ! Com canta a l'arbre! I pel cel se'n va la lluna/ amb un ninet de la mà..»

Però més antigament, Miguel de Cervantes, va escriure aquella entranyable novel·la exemplar, La Gitaneta o La gitana de Madrid, considerada, pels especialistes, la millor d'aquell aplec. Els gitanos, vigilats tradicionalment per la Guàrdia Civil, en el nostre país, feren la seva pròpia lluita de supervivència i així ho reflectia l'admirat mestre García Lorca en els seus versos: «Oh ciutat dels gitanos!/ En els cantons, les banderes./ Apaga tes verdes llums/ que ja ve la benemèrita./ Oh ciutat dels gitanos! / Qui et veié i no et recorda?/ Deixau-la lluny de la mar/ sense pintes per ses clenxes./ Avançau de dos en fons/ a la ciutat de la festa./ Una remor de semprevives,/ envaeix les cartutxeres./ Avancen de dos en fons./ Un doble nocturn de tela/ el cel que se'ls antulla/d'esperons una vitrina./ La ciutat lliure de por,/ multiplicava ses portes./ Quaranta guàrdies civils/ entren a sac per elles./ Els rellotges s'aturaren,/ i el conyac de les ampolles/ es disfressà de novembre/ per a no infondre sospites./ Un vol de crits ben llargs/ s'elevà des dels girells./ Els sabres tallen les brises/ que les potes atropellen./ Pels carrers de la penombra,/ fugen les gitanes velles/ amb els cavalls adormits/ i les olles de monedes./ Pels carrers que fan pujada/ vénen les capes sinistres/ deixant darrere els fugaços/ remolins de tisores...»

Traducció literal del poema, quan García Lorca imagina l'assalt d'un destacament de la Guàrdia Civil a un campament de gitanos.

Miquel Ferrà i Martorell