El pont del Diable (1520)

Aquí l'homo s'atolondrà de tot, tenia pell de gallina per tot es cos, ses barres li prengueren es trot d'es tremolor que li entrà, ses cames se segaren, s'hagué d'asseure; i, si no li agafà baticor, fonc que el Bon Jesús no ho volgué. No llevava sa vista de dalt es dos foguerons, que estaven plantats nou o deu passes lluny d'ell, un a sa banda de Puigpunyent, s'altre a sa banda d'Establiments... Sembla que les dues al·lotes eren bruixes i coneixien totes les arts del diable.

Curiosament, en els altres territoris de parla catalana, hi trobam més ponts del «diable». Així, trobam un pont del Diable sobre el riu Cardener, a Cardona. I un altre, sobre el riu Llobregat, de Martorell. I l'aqüeducte del Diable o de les Farreres, a Tarragona. No és menys conegut el pont del Diable entre Organyà i la Seu d'Urgell. Les llegendes sobre aquestes obres d'enginyeria varien d'un lloc a l'altre, però quasi sempre es tracta d'un dimoni capaç de bastir tota l'obra de pedra en una sola nit o d'un indret, sobre el riu o el torrent, on bruixes i bruixots es reuneixen amb Satanàs. A Suïssa, per exemple. El 1799 aquell país era escenari de llarga guerra. El general francès Massena s'enfrontava als russos i austríacs a la batalla de Zuric. Llavors, el general rus Souvarof, vengut d'Itàlia, passava inútilment, amb les seves tropes el Gothard però era obligat a retrocedir a causa de l'empenta dels napoleònics. La campanya de Souvarof tingué un dels seus llocs de combat en el pont del Diable i Joan Baptista Seele ho sabé descriure en un gravat: Allà es veu el pont, sobre un abisme immens, entre els dos murs de muntanyes altíssimes. Presenta mutilacions a la part del mig, quan un dels arcs ha estat abatut pels artillers. Així i tot, les dues tropes s'ataquen, banderes al vent, enmig dels tres grans arcs que semblen haver estat fets, en una arquitectura impossible, pel mateix diable. Els cadàvers dels dos bàndols, barrejats, s'hi amunteguen i substitueixen les pedres caigudes. Els vius passen sobre els morts.