Els Tagamanent i els Puigderós (1482)

A través d'una escriptura d'aquesta data són relacionats dos curiosos personatges, el «magnífic» Guillem de Tagamanent i Simó Puigderós, mitjançant els hereus d'ambdues famílies, beneficiaris de cens per qüestió de béns immobles. Són esmentats en el document altres ciutadans que ens remunten, en la nostra evocació, al temps dels Reis Catòlics, com és el cas del cirer Joan Piquer o del llaner Jaume Oliver. No fa massa dies em trobava a la vella placeta que porta el nom dels Tagamanent, ombrejada pel fullam dentat d'un om esponerós, espai amb mirador que domina una calçada de costa avall i que encara mostra, en el punt més alt, el casal d'aquella família, dissortadament reformat el XIX, però que conserva el testimoni de l'estada entre els seus murs de Santa Catarina Thomas, tal com contava un dels seus biògrafs, el prevere Pere A. Magraner (1930): «Arribant a Ciutat, fra Antoni acomodà na Catalina a casa del cavaller molt principal D. Mateu Zaforteza Tagamanent, fill d'aquell D. Pere Joan Zaforteza, qui en temps de la social revolució de les Germanies, pels seus treballs de pacificació i prudència amb tot i haver-ne rebuts danys gravíssims, havia merescut ser nomenat Restaurador de la pàtria. D. Mateu i sa bona esposa Da. Magdalena Gual des Mur i Termens, qui a les hores vivien a la seva casa de la placeta de Sant Bartomeu, avui de Tagamanent, part damunt del Mercat, reberen amb veneració aquella pageseta humil i agradosa de presència, de qui el seu noble amic fra Antoni los havia fet tan bons elogis. Da. Magdalena, amb familiaritat maternal, li donà conversa i la destinà per companyia de la seva filla Elisabet, germana dels senyors Degà i Ardiaca de la Seu, D. Jeroni, i D. Gregori Zaforteza; la qual també aleshores arranjava certes diligències per entrar en religió. Li mostrà la seva cambra, una cambreta recollida i separada de la servitud, on viuria amb pau i llibertat tot el temps que fra Antoni Castanyeda faria passes per cercar-li convent. Per tal que no la vessin per Ciutat amb el seu vestidet teixit de llana i lli com s'usava en aquell temps entre la gent molt pobre, sa padrina n'hi havia fet un d'estamenya, amb el cos afegit a la gonella, un poc fosc, que la cobria del cos fins als peus, de la manera com ho acostumaven a dur les al·lotes que volien esser monges...».