La República Democràtica Alemanya, 1949

Miquel Ferrà i Martorell03/10/01 0:00

Quan el 30 d'abril, Hitler se suïcida, els aliats victoriosos de la Segona Guerra Mundial ocupaven Alemanya d'acord amb els plans preestablerts a la conferència de Yalta del febrer de 1945, reafirmats a Postdam el juliol d'aquell mateix any. El maig de 1949 es proclamava la República Federal Alemanya en el territori occidental del país i el 1955 se li garantia la seva independència absoluta. Com a resposta de la Unió Soviètica era creada a la part de l'Est, sota domini dels russos, la República Democràtica Alemanya, que aconseguia la seva independència total el 1954, encara que sota la política influent de Moscou. El govern de la RDA era constituït per la Cambra del Poble o «Volkskammer», de quaranta-tres membres elegits per sufragi universal cada quatre anys. Hi havia també seixanta-sis representants de Berlín Oriental que no votaven. La Cambra elegia el Consell d'Estat, el Consell de Ministres, el Consell de Defensa Nacional i els Jutges de la Cort Suprema. El Consell d'Estat era format per un president, sis diputats, setze membres i un secretari, i tenia autoritat per presentar decrets i prendre decisions amb força de llei, i podia, alhora, interpretar les lleis. Però tanmateix, realment, governava el Partit Comunista d'Alemanya Oriental, conegut com el Partit de la Unitat Socialista i darrere, no massa amagat, hi havia el govern de l'URSS. És clar que hi havia eleccions lliures, però només amb un candidat, això vol dir que no es permetien altres partits. Aquesta dictadura feia que molts alemanys orientals volguessin passar al territori de l'Est, en un trasvàs humà clandestí i continuat.

Ningú no volia emigrar a la RDA i seguit, seguit, gent i més gent es jugava la vida per passar a la RFA. La lògica és total. I aquella fuita fou castigada amb foc real. Eren molts els qui queien morts a la frontera pels trets de la policia de l'Est. Però la cosa no aturava les evasions i el govern de la RDA va crear el «mur de la vergonya», una muralla física, per tal d'evitar la sortida de més ciutadans. Els «màrtirs» foren nombrosos al llarg de 28 anys, és a dir, des del 13 d'agost de 1961 al 9 de novembre de 1989. La resta de la història, tots la sabem.

El fet és que aquella frontera murada donà molt mala fama al règim i constituí l'argument de moltes novel·les i pel·lícules. He de dir que jo vaig conèixer la RDA quan treballava per una casa d'importacions i exportacions, ostentant la representació per a les Balears de la casa de cerveses «Radeberger», i vaig poder parlar amb alguns alemanys que patien aquella situació. La «Deutsche Demokratische Republik», però, obeïa en bona part a un procés històric més complicat. Acabada la Segona Guerra Mundial, el poble alemany, àmpliament estès per tot Centreeuropa, s'hagué de replegar massivament, des dels territoris orientals, llargament disputats als països eslaus. Per això, més de nou milions de persones es traslladaren a l'oest de la línia Oder-Neisse, creant un veritable problema d'adaptació i subsistència. La RDA tenia Berlín per capital i no mancava de ciutats importants com Leipzig, Dresde, Halle, Magdeburg i la població batiada amb el nom «estatal», Karl-Marx Stadt, abans Chemnitz. L'economia es caracteritzava per la nacionalització dels sectors clau, especialment mineria i siderúrgia, la progressiva importància del sector socialitzat de la producció i el control de la propietat agrària. Cereals, patata, remolatxa, lúpul... Avui, la RDA es veu com el gran fracàs d'un projecte polític.

Miquel Ferrà i Martorell