Miquel Ferrà i Martorell30/09/01 0:00
TW
0

Nascut la matinada abans, és batiat, tal dia com avui, Miguel de Unamuno. L'esdeveniment és a la ciutat de Bilbao i allà començarà l'infant els seus estudis. Miguel de Unamuno y Jugo restarà orfe de pare essent petit. Son pare era comerciant i el seu avi pastisser a Vergara. Però acabat el negoci amb la mort del seu progenitor, tant ell com sa mare hauran de viure dels béns que li resten a la seva àvia paterna. Coneixerà també, en els dies de la infantesa, l'odi dels homes, és a dir, la segona guerra carlista en el Bilbao assetjat. Als dotze anys s'enamora per primer cop. Escriu un dels seus biògrafs: «Miguel es queda mirant sempre en la classe de catecisme Conchita Lizárraga, dos mesos més gran que ell.

I mirau per on, aquesta Conchita Lizárraga serà la seva esposa i la mare dels seus fills, la dona única en la vida de don Miguel».
Treu profit de l'escola, lluita amb els llibres i treu el batxillerat sense sortir del país basc però el 1880 haurà d'anar a Madrid per a cursar els estudis de Filosofia i Lletres. Els seus professors no li inspiren, llevat de Marcelino Menéndez y Pelayo, cap simpatia. La qüestió és que a Unamuno jovencell no li agrada gens Madrid. Però els temps són difícils, professionalment parlant, i les avinenteses més avantatjoses es troben a la capital de l'Estat. Acaba la seva llicenciatura el 1883, el doctorat el 1884 i tanmateix haurà de retornar a Madrid per a preparar les seves oposicions a càtedra. És en aquelles dates quan coneixerà i tindrà bona amistat amb Àngel Ganivet i Núñez de Arce...

«Fa ja quaranta anys que vaig anar a visitar un altre poeta, Núñez de Arce, al seu habitatge del carrer Sacramento, on potser va escriure el seu Miserere; doncs des d'allà calia rebre, a través de les alzines velazquenyes del Pardo, i com per espiritual telefonia poètica, el ressò del Panteó de l'Escorial, que ja un altre poeta, Quintana, havia cantat. No havia tornat jo per aquell carrer des d'aleshores, i encara abans, gairebé la coneixia. No es troba en les meves caminades d'estudiant enyoradís. I he tornat a aquest carrer mogut per l'enyorament. La Plaça Major, arxiu de maquesa, que em porta records de la seva germana major, la de Salamanca, i allà, el pedestal d'aquella hermosa estàtua eqüestre de Felip III, que va abatre una pertorbada host pertorbadora feta de bruts inococlastes, seminari de petrolers-semença d'incendiaris.

En record és plena la plaça de l'absència de l'estàtua abolida. Llavors la Torre dels Lujanes, presó que fou de Francesc I de França; després l'arraconada i alhora senyorívola plaça del Cordón, i per ella, al carrer de Sacramento, creuada per la del Rollo-rollo, picota. Quins noms sagramentats!, i allà, en filera greu, habitatges senyorials, de gent de casa bona, provincians de Cort i Vila, amb aire de gentilesa, de Castiella, la gentil, com diu el vell cantar. Portes de portalades, amb dintells de roca castellana, dovellats. I allà es respira sossec i es reposa el cel lluminós de Madrid, amb Déu i sense pols. Pols? Sí; es posa pols de llum celestial, i tot s'ha de sentir millor, sense el sorolls dels claxons, la veu de la campana parroquial que toca a ànimes o a pregària. I si ja no és així, somniem, ànima, somniem...Allà ha alenat més ample el meu coratge, i he sentit majoria, amplària i grandesa ciutadanes somniant el passat, que és, i no el que només fou.

I a la desembocadura de la de Sacramento, el monument a les dues dotzenes de víctimes, que caigueren quan l'atemptat de regicidi d el 31 de maig del 1906...».