El concepte de l'Ordre Nou (1940)

Després de la signatura del Pacte Tripartit entre Alemanya, Itàlia i el Japó, la que anomenaren la Carta Magna de l'Ordre Nou, tal dia com avui, el Kölnische Zeitung i altres mitjans de comunicació explicaven d'una manera ben clara els aspectes polítics d'aquell document i, partint d'aquesta data «històrica i trascendental» per al Tercer Reich, els articles I i II del Pacte eren els textos preferits de les declaracions de caps d'Estat i alts jerarques. En aquests articles, el Japó reconeixia i respectava «la rectoria d'Alemanya i d'Itàlia en l'establiment d'un ordre nou a Europa, i Alemanya i Itàlia feien la mateixa declaració en referència a l'Ordre Nou que s'havia d'imposar a tot el continent asiàtic per part del Japó. És clar que aquest «ordre» no podria funcionar sense tenir en compte una encertada col·laboració econòmica dels països de l'Eix. Segons Ribbentrop, hi hauria un intercanvi comercial lliure d'acord amb unes directrius generoses. Com escriu l'historiador Arnold J. Tonybee, un «intercanvi entre l'hemisferi euroafricà, sota la direcció d'Alemanya, i l'esfera d'interessos de l'Est d'Àsia sota la direcció japonesa. En altres paraules, el Japó signaria acords comercials directament amb els països independents de l'òrbita de poder japonesa, com la Xina, Tailàndia, Indoxina... Així les coses, els països europeus sota bandera nazi, per exemple Holanda, les colònies de la qual a l'Extrem Orient quedarien dins l'espai vital japonès, serien compensades per una participació a l'hora d'explotar el gran espai europeu. Totes aquestes planificacions conduirien, segons els experts hitlerians, a grans beneficis com la total abolició de l'atur obrer o la garantia d'un mercat per als excedents agrícoles dels països productors d'aliments, que no es veurien afectats per la fluctuació dels preus mundials. El Führer posava en marxa la que anomenava «batalla alemanya de la producció i el Pla Quatrienal. Rosemberg, d'altra banda, en un article publicat al Völkischer Beobachter, deia que Alemanya era partidària de la delimitació dels espais vitals en lloc de l'imperialisme econòmic i financer del segle XIX, amb les salvaguardes mútues dels pobles pertanyents als espais vitals. Els projectes dels tècnics i propagandistes nazis tenien, de vegades, alguns detalls que recorden la ciència-ficció de Jules Verne. Quan fa ara més d'un quart de segle, publicava jo la meva segona novel·la en català, El fabulós viatge del Minerva (Col·llecció Llorer, Lluís Ripoll, 1975), m'imaginava una Mediterrània dessecada per la mà industrial de l'home, on Mallorca i les altres Balears no eren sinó els cims d'una connexió amb la serralada Penibètica. Curiosament, els nazis, proposaven quelcom de semblant. Diu l'historiador abans esmentat: «Amb la finalitat de suplir el dèficit dels subministraments, cada cop menors, de carbó d'aquesta zona, es farien funcionar per a la indústria europea els adormits recursos hidràulics de la conca de la Mediterrània... i una presa hidroelèctrica digna de Gargantua, amb turbines accionades per l'influx de l'Atlàntic, seria construïda a través de l'estret de Gibraltar...»