La campana d'En Figuera (1386)

Continua explicant Sureda Blanes que «l'artifici mecànic per aconseguir aquesta original manera de comptar les hores era molt senzill. Simplement la roda que marcava les hores en tenia catorze en comptes de les dotze o vint-i-quatre usuals, i la causa de comptar d'aquesta manera era que el rellotge havia de regular les tandes d'aigua de Palma, i per això podia tocar de 'dia' fins a catorze hores, que és el màxim de sol a Mallorca».

Però qui foren els constructors del primer rellotge públic mallorquí? Els documents ens parlen del rei Pere IV, que l'any 1359 féu cridar a la seva presència un conegut jueu de Mallorca, Isaac Nafuci, per tal d'encarregar-li la fabricació de rellotges i astrolabis. Un altre jueu, de llinatge Bellhom, devia ser també rellotger de fama i encara un tal Vidal Afraim, que feia taules d'astrologia i que treballà, igualment, per ordre de l'esmentat monarca. Sembla que a la mateixa torre de Na Figuera existia una altra campana, més petita, anomenada el «seny del lladre», que només tocava a una hora de nit. Deia Sureda Blanes, amb la pràctica observació que ornava els seus escrits, que «des de l'instant en què es col·locà a Mallorca una màquina que tocava les hores a intervals regulars, la ciutat entrà dins una vida ordenada i regular, i el mallorquí adquirí una nova característica. El novell rellotge donà un ritme i una polsació col·lectiva a la vida de la ciutat, fins al punt que, des de fa prop de sis segles, un sistema purament mecànic de portar el compte de les hores ha acabat per sincronitzar les accions dels ciutadans...». Aquestes consideracions tan positives sobre els rellotges públics eren vistes des d'una òptica totalment contrària per Mesonero Romanos, quan explica que a la vila i cort, Madrid, aleshores seu de funcionaris, hi ha els esports del «dolce far niente» i el costum d'anar fent temps. Això no vol dir que no hi hagi obrers, és clar...». Què cerca el manobre passetjant la mirada des del vèrtex d'una teulada amb la piqueta alçada i l'altre mà estesa en un gest de comunicar les seves ordres a la quadrilla? Inventa, potser, un tall més avantatjós, una operació més fàcil que li economitzi temps i treball? Res menys que això: la seva vista penetrant, salvant les teulades i les ximeneies, es fixa en la torre de la Trinitat, canturrejant l'antic romanç: «Migdia era per fil/ les dotze donava el rellotge;/ menjant està amb els seus grans/ el rei Alfons a Lleó.* Sent la primera campanada, amolla simultàniament la piqueta i davalla, alleugerat del pes de la feina i córre a reunir-se amb la seva muller, que, asseguda al sol a la porta de ca seva del carrer de la Paloma, fa temps tot esperant que bulli l'olla...».