TW
0

Tal dia com avui naixia el físic holandès que liquà l'heli, Heike Kamerlingh-Onnes i això s'esdevenia a Groninga. Els primers estudis els realitzaria a la seva ciutat de naixença i entrava a la universitat d'aquella mateixa població el 1870. Un any després anava a la de Heidelberg i tenia com a professors Bunsen i Kirchof. De retorn a Groninga, es doctorava. El nomenaren professor de física experimental a Leiden el 1882 i fundà el Laboratori Criogènic on s'hi sondejaren temperatures extremes i que feren de Leiden el centre més famós en el tema de les investigacions sobre el fred. Kamerlingh-Onnes es dedicà a treballar sobre les baixes temperatures i per tal d'estudiar el comportament dels gasos, el seu volum, pressió i temperatura. Com que aquestes determinacions s'havien de fer a temperatures molt baixes, concentrà la seva atenció a liquar l'heli. Aquest, com element gasós, inert, que ocorre en l'atmosfera del Sol i dels estels i, en petita quantitat, en l'atmosfera terrestre, desafiava tots els esforços de liqüefacció en la primera dècada del segle XX. Kamerlingh-Onnes construí un complicat aparell per a refredar l'heli per evaporació de l'hidrogen líquid. Feia servir l'efecte Joule-Thomson, segons la reforma de Dewar. D'aquesta manera, el 1908, el savi holandès aconseguia heli líquid que tenia una temperatura de només quatre graus sobre el zero absolut. Encara no es donà per satisfet i dos anys després trobava la manera de deixar encara més aquesta temperatura.

Es tractava d'evaporar una part de l'heli líquid. La resta, encara líquida, es podia refredar fins als 0'8 graus sobre el zero absolut. Al mateix temps que feia totes aquestes experiències, Heike estudiava les propietats de les substàncies a la temperatura de l'heli líquid. El 1911 descobria que determinats metalls com el plom i el mercuri, a la temperatura abans esmentada, sofreixen una pèrdua total de resistència elèctrica. Això duia al fenomen de l a superconductivitat. I al mateix temps demostrà que es pot destruir la superconductivitat a tals temperatures si s'exposa la substància a un camp magnètic d'una certa intensitat. Tot plegat, era valuós i no tenia preu de cara a la moderna indústria, que en trauria gran profit i l'aplicaria la superconductivitat al món de les computadores. Kamerlingh-Onnes era premiat el 1912 amb la medalla Rumford de la Royal Society i el 1913 rebia el premi Nobel de Física. Morí a Leiden el 1926.

Una vegada més hem de fer notar que els savis, els científics, els grans homes que han dedicat tota la seva vida a millorar la nostra, són ignorats per la gran majoria de la gent i pels mitjans de comunicació que s'estimen més parlar d'un polític o un esportista que d'un home de ciència. Deia Santiago Ramón y Cajal: «Si els individus obliden els beneficis rebuts, les nacions sofreixen una amnèsia absoluta. Per això va dir un estadista que l'agraïment no era una virtut política».

Miquel Ferrà i Martorell