Gòndola mallorquina? (1860)

Miquel Ferrà i Martorell10/09/01 0:00

Un amic meu, de vegades un poc «brusquer», em deia que s'hauria de proposar als responsables de l'oci i l'esplai de l'Ajuntament de Palma de posar sobre les aigües del parc de la Mar, mitja dotzena de gòndoles. Quan jo li vaig replicar que això de gòndoles és o sembla esser cosa exclusiva de Venècia, ell em dugué la contrària, tal volta amb raó. M'explicà, per exemple, que en un parc de la ciutat de Mèxic hi ha unes embarcacions «gondolines» de llarga i local tradició. I parlant, parlant, sobre la possibilitat d'algun tipus de gòndola balear em va remetre a un gravat que reprodueix l'arribada de la reina Isabel II al port de Palma, vuit anys abans de la Revolució de Setembre que l'enviaria a l'exili. Es tracta d'una barca blanca, d'arrodonit costellam, amb la característica cabina de les gòndoles, amb columnetes i coberta arquejada.

Cinc mariners, amb la seva desena de rems, la mouen. La proa sembla la d'un llaüt, la popa d'un balandre. Era, efectivament, la gòndola que dugué la reina i els seus alts dignataris als molls, ornats amb arcs triomfals, banderes, estendards, muntanyes de flors i estores de murta. La paraula «gòndola», italiana, és, tanmateix en la seva accepció més generalitzada, una embarcació «xata» de rems, lleugera, molt apta per a navegar pels canals. Té les puntes de proa i de popa perllongades cap amunt, i la moguda per un sol rem armat. Una característica més és la seva cambra central destinada als passatgers. La majoria es concentren en el Gran Canal, on tenen els amarradors en forma d'estaca a ratlles blanques i roges. Però no només els canals de Venècia tenen una presència d'embarcacions d'aquest tipus, sinó gòndoles, barques «gondolesques», una de les quals era glosada per Alphonse de Lamartine (1790-1869) a la seva composició Le Lac... «Un soir, t'en souvient-il? Nous voguions en silence; On n'entendait au loin, sur l'onde et sous le cieux, Que le bruit des rameurs qui frappaient en cadence Tes flots harmonieux».

L'escriptor Jean Riverain, en el seu llibre Marco Polo a travers l'Asie Inconnue, ens explica com era la «reina» de totes les «gòndoles»: «Feia bon temps, i també calor. Era la nit de la festa de la Mare de Déu d'Agost. Com cada any, hi havia cerimònies, balls i jocs que es perllongaven fins a l'alba. Hi havia, per començar, una missa solemne a la basílica. Llavors, el dogo, seguit de tots els seus alts magistrats, amb música de cornetes i trompetes, s'embarcava en el Bucentaure, embarcació pintada de colors blau i or, de tres pisos. Dos-cents remers, puntuant els seus esforços amb un gran crit rítmic, portaven aquell palau flotant fins al Lido, prop del far...».

Miquel Ferrà i Martorell