Miquel Ferrà i Martorell06/09/01 0:00
TW
0

La batalla d'Omdurman, en territori sudanès, donava la victòria a les armes britàniques i suposava el definitiu esfondrament de la gran revolució del Mahdí. Aquest home excepcional, molt ben descrit per l'historiador Lytton Strachey, era alt, ample d'espatles, majestuós, amb el rostre color verdós groguenc, barba obscura i ulls molt grans, qui podia dubtar que fos l'encarnació d'un poder sobrehumà? La fascinació morava en tots els seus moviments, en totes les seves mirades. Els seus ulls, pintats amb antimoni, llançaven focs extraordinaris; el seu exquisit somrís mostrava, per davall dels seus llavis vigorosos, unes dents superiors blanques, amb un espai en forma de V entre d'elles, signe indiscutible de fortuna. El seu turbant estava embolicat amb un art impecable, el seu jibbeh, immaculat, tenia perfums de sàndal, almesc i essència d'attar. Era al mateix temps tot cortesia i tot domini. El seguien per milers i milers s'agenollaven al davant d'ell; i milers que quan aixecaven la seva veu en solemne adoració, sabien que el Cel s'havia obert i els havia apropat a Déu. Aleshores, de sobte, sonava una corneta feta amb una banya d'elefant i els tambors de guerra de llautó cridaven a la lluita amb el seu espectral redoble. La bandera verda, i la roja, i la negra, eren arborades per damunt de la multitud...»

En aquells enfrontaments armats, el Mahdi es trobà amb un digne enemic, el general Charles George Gordon (1833-1884), rescatat casualment d'una obscura carrera com a oficial d'enginyers. Es va fer famós, primer a la Xina, i llavors en els deserts sudanesos "com explica Strachey", on defensà Khartum contra aquelles tribus fanàtiques. Però en la batalla d'Omdurman, Gordon ja no existia. Lliurada en els primers dies d'aquell mes de setembre, enfrontà cinquanta mil àrabs, mal armats, la majoria només amb arma blanca, amb més de vint mil soldats britànics comandats per Kitchener i proveïts de bons fusells. Tingueren, també, el suport de llanxes canoneres i de cent peces d'artilleria. Els britànics tingueren devers quatre-centes baixes entre morts i ferits. Les tropes del Mahdi, en canvi, deixaren en el camp de batalla deu milers de cadàvers. Després de la batalla, Kitchener féu desenterrar el Mahdi, la tomba del qual era a Omdurman, li tallà el cap, que es guardà primer com a trofeu de guerra i llavors l'entregà a un museu del Caire, i tirà el seu cos al Nil. El califa Abdullah i alguns emirs més aconseguiren de fugir i reagrupar alguns milers d'homes. Però l'enviat de Déu, el profeta, era mort. I els àrabs foren perseguits per la forta columna del general Wingate. Es trobaren en combat a Um Diwakkarat i allà l'anglès tingué una gran victòria. Amb només tres morts i vint-i-tres ferits, causà als sudanesos un miler de baixes, alhora que feia deu mil presoners. Entre aquests hi havia el fill del califa Abdullah, que havia resultat mort, i els principals emirs. Era la fi definitiva del moviment mehedista.

Miquel Ferrà i Martorell