Isabel de Villena publica postmortem (1497)

Miquel Ferrà i Martorell03/09/01 0:00

Set anys després de la seva mort és publicada l'obra de sor Isabel de Villena, Vita Christi, filla d'un dels meus autors medievals predilectes, Enric d'Aragó, marquès de Villena, nét d'Enric II i autor de curioses obres morals o erudites. El seu llibre més famós és Arte Cisoria (de gran valor documental per a la literatura gastronòmica). La seva afecció a les ciències ocultes va fer que molts dels seus llibres, dissortadament, i a la seva mort, fossin cremats. Visqué de 1384 a 1436. La seva filla natural havia de nom en el món Elionor Manel de Villena i és l'única dona de certa importància en la literatura catalana antiga, això segons afirmació del professor Martí de Riquer. Nascuda devers el 1430, professà com a clarissa i fou abadessa del convent de la Santíssima Trinitat de València de 1463 a 1490, que és l'any de la seva mort.

La seva obra literària, Vita Christi és una narració molt ampliada del relat evangèlic però amb molt comentaris trets de la patrística i dels autors clàssics de Grècia i Roma. Portada d'una gran imaginació, aquesta monja-escriptora ens ofereix ingènues descripcions de festes i àpats celestials, mogudes dels àngels en un món al·legòric, abstraccions del missatge evangèlic i com és natural, una lliçoneta bàsica, una proposta moral: De què ens serveixen tots els nostres èxits egoistes i personals si no hem fet res per als altres al final de la nostra vida? Marxam d'aquest món amb doblers i prestigi social a l'esquena però amb les mans buides pel que fa a la solidaritat i la disposició al servei dels altres?

Rebutjam les tres donzelles, Humilitat, Pobresa i Dolçor-de-Contemplació per a cercar només l'orgull, la riquesa i el temps-or?
És molt probable que un altre gran escriptor, en aquest cas britànic i modern, el doctor Archibald Joseph Cronin, no conegués l'obra de sor Isabel de Villena però és com si en la seva segona novel·la, L'arbre de Judes, n'hagués recollit el missatge. Val a dir que aquesta novel·la tracta de l'assumpte següent: «Sortit del no res, David Morlay havia aconseguit de triomfar en la vida. Hi havia un autèntic abisme entre el trist habitatge de les golfes on havia estudiat els seus llibres de medicina, en el barri més miserable d'una ciutat escocesa, i el luxe de la mansió que ara tenia en els Alps suïssos, on s'havia retirat de fer feina, essent encara prou jove, per gaudir de la seva meravellosa col·lecció d'obres d'art i antics mobles francesos. Moltes dones l'havien estimat; així i tot, alguna cosa mancava en la seva vida, quelcom que no el deixava descansar. Des de la pobresa i la solitud de quan era jove, havia escalat ràpidament el cim de l'èxit. Però una veu del passat li demanava: «En què has fet servir la teva saviesa, el teu poder, la teva mà destra? Potser hauràs de pagar un preu molt alt, terrible, per no haver fet servir les aptituds que la natura t'ha donat en benefici de la raça humana...»

I David Moray es demanà si ja era massa tard per rectificar.
Sor Isabel de Villena, cinc segles abans, li hauria donat, segurament, la resposta.

Miquel Ferrà i Martorell