Miquel Ferrà i Martorell01/09/01 0:00
TW
0

Tal dia com avui, Galileo Galilei, il·lustre matemàtic, físic i astrònom (1564-1642), nascut a Pisa, veritable fundador de la ciència experimental, fa un viatge a Venècia per presentar-se directament a les autoritats de la República, que finançaven la Universitat de Pàdua. Sembla que va saber aconseguir les simpaties de tals mandataris i aquell mateix setembre era nomenat catedràtic de Matemàtiques en aquell «Estudio Generale» de Pàdua, on tal plaça es trobava vacant des de la mort del seu anterior titular, Giuseppe Moletti. La seva acreditada amistat amb Guidobaldo del Monteli havia obert el camí de les bones recomanacions. D'aquesta manera, el gran científic, que havia restat pobre, sense mitjans de supervivència, es pogué refer i seguir amb les seves investigacions. El contracte era de quatre anys, ampliable a altres dos si tenia el beneplàcit del «Dogo». El pagament era de cent vuitanta florins anuals. Donava la primera lliçó el desembre d'aquell mateix any. Lector i admirador de poetes, cas d'Ariost, coincidia en algunes de les seves idees i imatges literàries: «Però que jo estigui en favor de portar toga/ com si fos un fariseu qualsevol/ o un qualsevol escriba o arquisinagog/ ni pensar-ho!/(...)/ a qui vista la toga no convé/ portar trajos sargits/ si vol que la toga bé li caigui.../ (...)/ D'aquesta manera arriba a doblar la despesa/ en veritat, dura i fatigosa empresa/ per aquell que no té molts cèntims/ (...)/ (...)/ Has de saber que tots aquests trets/ trobats foren per algun astut/ per a donar pastura i cançó dels ignorants/ que tenen per més savi i més valuós/ a aquest o aquell, sempre que porti/ toga de seda o toga de vellut/ I Déu sap com anirà la cosa!».

Sí. El catedràtic Galileo Galilei tenia molt clar que un mestre demostra la seva saviesa cada dia, sempre que domini l'art d'ensenyar, i que de res no serveix el barret i la toga, l'orgull i la prepotència. Aquells anys de Pàdua, reconeix Galileo en carta a Fortunio Liceti, foren els millors de la seva vida. Explica el seu biògraf Ludovico Geymonat que «troba al seu entorn un ambient molt més viu i estimulant, capaç de despertar en els esperits un optimisme molt serenat i una entusiasmada confiança en les possibilitats realitzadores de l'home. Es tractava d'un ambient caracteritzat per una manera de ser sincera i cordial entre col·legues i amics, a més d'una extraordinària riquesa d'interessos culturals; més que res, mostrava ser molt fecunda l'amplíssima llibertat de pensament assegurada per la República de Venècia a tots els estudiosos. Per il·lustrar la cordialitat estesa entre els professors de la Universitat de Pàdua res no pot esser més útil que parlar de les relacions entre dos adversaris declarats: el nostre Galileo i Cesare Cremonini, el fanàtic defensor de la tradició filosòfica paduana del aristotelisme averroïsta. No hi ha dubte que des dels primers anys es degueren topar en clar desacord sobre moltes tesis de gran importància teorètica; doncs bé: això no va impedir que fossin tan amics que s'ajudaren en les circumstàncies difícils».