Evelyn Waugh, humor i sàtira (1928)

Decline and Fall té una forma circular perfecta: acaba allà on comença i desenvolupa una trama amb una absurda inevitabilitat, que equival, segons es miri, al fat tràgic o al destí. Avançant el segle apareixen altres autors britànics que en clau d'un humor més absurd, deliberadament de menys transcendència, s'apropen al gran públic lector, dels quals el més conegut és, tal volta, P.G. Wodehouse. Hi haurà també una tradició italiana (Giovanni Mosca, Achille Campanile, Giovanni Guareschi...) i una altra d'espanyola, en llengua castellana, que sens dubte encetà Enrique Jardiel Poncela i seguiren molts altres, entre d'ells el divertidíssim Tono:

«He de confessar que vaig néixer pobre, i ho confés amb el front molt alt, amb els ulls molt alts i amb el nas més alt que el front i els ulls. En fer poc que havia nascut, algú em deixà embolicat en un diari davall d'un arbre, exposat a tots els perills, a totes les inclemències i a tots els cans, i vaig ser recollit per uns hongaresos, que, compatits de mi, em portaren, embolicat dins el meu periòdic, al seu campament. Uns proposaren de criar-me i tirar el periòdic... Altres criar el periòdic i tirar-me a mi... A la fi, dominà la idea amb menys sentit i tiraren el periòdic, que, per cert, no duia res interessant, amb excepció de portar-me a mi...»

Però la novel·la satírica del segle XX ha tingut, moltes vegades, una altra característica, si voleu no tan noble, però igualment enginyosa i sempre literària, de vegades, és clar, mal vista pel lector més exigent. És el fet de ridiculitzar, en les obres de ficció, personatges reals. Diu el professor Matthew Hodgart: «Evidentment els novel·listes no poden resistir la temptació de posar en la picota els seus coneguts, especialment els seus enemics literaris. Així, per exemple, D.H. Lawrence ens dóna un seriós, encara que deforme, retrat de Middleton Murry en Women in Love, Aldous Huxley fa una còmica caricatura de Murry en Contrapunt, com també Wyndham Lewis atacà els Sitwells a The Apes of God, una obra immensa, esclafadora, molt feixuga que prova com és de difícil escriure una novel·la satírica de grans dimensions, encara que el seu autor sigui un geni. El pasquí, caricatura maliciosa, es continuarà ficant dins les novel·les mentre aquestes continuïn escrivint-se, ja que és la manera de donar sortida a l'agressió literària sense arriscar-se a la persecució per libel...».

Però de vegades, com Tono, un ridiculitza la societat a través de si mateix. És, segurament, la fórmula més eficaç i segura. En català ho va saber fer, millor que ningú, el satíric Russinyol, Don Santiago.