El pintor i poeta Pere Serafí (1565)

Miquel Ferrà i Martorell27/08/01 0:00

Personatge certament curiós, Pere Serafí, de Barcelona, publicava un llibre de poesies. Fins aleshores ningú no coneixia aquesta branca de la seva sensibilitat artística, ja que només havia estat treballant la pintura. El seu mèrit més avaluat és el d'haver introduït els mestres italians en la poesia catalana. Tercets, octava rima, cançons, madrigals, sonets, estrambots de deu versos. Pel que fa a la temàtica, Serafí ens sap descriure la placidesa de la vida urbana, la pau de l'amor conjugal, els plaers de la conversa amb els amics, la serenitat de la natura, la taula ben parada i tot un seguit de petites sensacions burgeses de l'època. Estava casat amb Felipa Mariner i sembla que l'estimava força. Els seus versos tradicionals tenen, veritablement, la llum pictòrica: «Si em lleví de bon matí/ i aní-me'n tota soleta,/ i entrí-me'n dins mon jardí/ de matinet;/ l'aire dolcet la fa rira riret/ per collir la violeta./ 'Ai, lasseta! ¿què faré/ ni què diré?/ Valga'm Déu, que estic dolenta;/ l'amor és que m'aturmenta».

Com diu Martí de Riquer: «Pere Serafí és un introductor destre que, al cap i a la fi, no fa més que seguir les passes del seu conciutadà Joan Boscà, al qual imita manifestament en bona part de la seva obra... És un món petit, familiar i burgès, ple de sabor i de marcada mediocritat, dins la qual la poesia és un delit sens pretensions ni vibració...»

És ben cert que els segles XVI i XVII eren molt exigents amb la poesia formal i la trasncendència dels continguts. Per això, el mateix Miguel de Cervantes fa fer un judici al seu personatge, el llicenciat Vidriera, sobre la qüestió poètica: «Li demanà un altre estudiant en quina estimació tenia els poetes. Va respondre que a la ciència en molta, però que als poetes cap ni una. Li replicaren el perquè deia allò i va respondre que de l'infinit nombre de poetes que hi havia, eren tan pocs els bons, que quasi no feien nombre. I així, com si no hi hagués poetes, no els estimava; però que admirava i reverenciava la ciència de la poesia, perquè comprenia en el seu si totes les ciències, perquè de totes es serveix, de totes s'orna i es poleix, i treu a llum les seves meravelloses obres, amb les quals pot omplir el món de profit, goig i meravella... Que és de veure un poeta d'aquests de la primera impressió, que quan vol recitar un sonet a altres que l'envolten, fa salves dient: «Vosses mercès escoltin un petit sonet, que anit vaig compondre, que al meu veure, encara que res val, té quelcom de bonic? I això dient, plega els llavis, posa en arc les celles, es rasca la faldriquera, i entre altres mil papers bruts i mig romputs, on hi queda un altre miler de sonets, treu el que vol relatar i a la fi el recita amb tonadeta tímida i aflautada. Si en acabar, els presents, sigui per malícia, sigui per ignorància, no el saben lloar, diu encara: O vosses mercès no han entès el sonet o jo no l'he sabut recitar, i així, serà cosa bona de repetir-lo i prec a vosses mercès de posar-hi més atenció; perquè en veritat, en veritat, el sonat s'ho mereix...». Quin plom!

Miquel Ferrà i Martorell