Mor Maria dels Àngels Ginard (1936)

Especialment preocupada per la situació de pobresa de molts feligresos, treballà en l'ajut social amb tot l'entusiasme de la seva jovenesa. Tenia quaranta-dos anys quan hagué de passar per un escamot d'afusellament sense més «delicte» que el de vestir un hàbit religiós. Però els assassinats eren presents a un bàndol i l'altre. Si el poeta Paul Claudel es posava les mans al cap en veure com es creaven cada dia d'aquell 1936 centenars de màrtirs i Antoine de Saint-Exupery denunciava aquells «judicis populars» sense drets humans ni advocats defensors, i aquells altres «judicis militars» on, de vegades, el defensor demanava cadena perpètua i el fiscal pena de mort, només per figurar en les llistes d'un sindicat de treballadors, altres molts observadors estrangers, com el mateix Hemingway s'admiraven d'aquest país de «bojos salvatges». La qüestió és que una al·lota de Llucmajor que res dolent havia fet i, en canvi molt de bé a la infantesa i la vellesa d'aquest «país» era bàrbarament assassinada. Un cas entre mils. Però cada víctima, cada màrtir, perd l'anonimat entre les parets de ca seva i és vista pels seus amb el vidre d'augment que mereix. El temps ha passat i observant les dues Espanyes de 1936 ens adonam que dins cada bàndol hi havia bons i dolents, el millor i el pitjor de cada família. Potser l'arma més poderosa va ser la propaganda, tan falsa com l'egoisme de cadascú. La mentida ornada de veritat. La ceguera de no veure més enllà dels tòpics propagandístics. Per causa d'aquests tòpics uns es llançaven irreflexivament contra les trinxeres i per causa d'aquests tòpics, uns altres eren eliminats a la mitja nit o a la matinada contra els murs d'un cementiri. Deia la gran escriptora noruega Sigrid Undset, premi Nobel de Literatura 1928: «Nosaltres vivim en un món dominat per Jesucrist des de fa quasi dos mil·lenis. Fins i tot els que a través dels temps el rebutjaren, conscientment o inconscient, han quedat marcats amb una imatge negativa de la seva persona, mentre que la majoria dels que confessaren en Ell la seva fe a mitges, els cristians tebis i irreflexius, foren tocats així mateix com per un lleuger buf del seu esperit. Hi ha en el nostre món, que en gran part es troba descristianitzat, idees que un dia formaren part de la revelació, encara que els homes creguin que aquestes han sortit de la nostra pròpia intel·ligència; aquestes idees són encara font de calor i esperança humans en un futur menys amarg i sanguinari. Fora d'aquestes existeixen poques raons per esperar res del futur, ja que el rebuig de Crist ha atret les nacions a caminar incessantment a la caça de miratges que mai no aconsegueixen d'aglapir, i a lluitar per ideals que cauen sota el pes de la nostra pròpia natura humana...».