La instantània

L'endemà un grup se n'anava cap a Grècia, així que la música, la gastronomia i les imatges del país formaven mil instantànies que, amb el vi, omplien el temps que ja no era migdia, perquè les hores volaven i ningú no se n'adonava. Cavafis, Fassianós, Dalaras, Alexiou... Tot un mapa que es barrejava amb el record del sabor que té la retsina o les olives de Calamata, amb paisatges de Creta o els blancs de les Cíclades.

Tot sortia desordenat, talment un viatge fet de bocins. Llavors, un a un, els fragments es recomponien i el viatge es feia interior, a mida de cada persona. Però eren unes hores d'un temps d'estiu totalment grec. El pati binissalemer era un redol on, gràcies a la memòria, hi havia aterrat un tros de Grècia.

Viatjar, conèixer noves terres i noves gents, té el poder per, qualsevol dia, convocar els paisatges i les experiències. Amb la seva presència tot torna a succeir, però amb l'afegit d'un poc d'imaginació, un poc de nostàlgia i un poc de remordiment de pensar que, quan era el moment, sempre s'han deixat escapar engrunes de la felicitat encalçada durant molt de temps. Imatges van i vénen, com la blancor enlluernadora de la calç de les cases i esglésies de les illes Cíclades. Un dia d'agost a Binissalem.