Tal dia com avui, l'imperi japonès no veu un altre camí que la
rendició incondicional i així ho fa saber al Govern de Washington.
Tanmateix ja feia algun temps que els dos bàndols, Estats Units i
Japó cercaven la manera d'acabar la guerra, és a dir, de signar la
pau, però també era evident que a un indret i l'altre els alts
comandaments militars estaven dividits i els bel·licistes no volien
de cap manera baixar la guàrdia. Un projecte d'assalt sobre el Japó
estava ja a punt. Hi haurien d'intervenir set-cents cinquanta mil
homes, quaranta-dos portaavions, dos-cents dotze destructors, cent
vuitanta-tres vaixells d'escorta i vint-i-quatre navilis més. Això
significava, segurament, una victòria nord-americana sobre la nació
asiàtica, ja molt desgastada en forces humanes i materials. Però
com és natural, la resistència seria forta.
Així una informació del moment deia: «Encara que el que sabem és
poc sobre les defenses enemigues a les platges del sud de Kyushu,
sabem que els japonesos els donen total prioritat. Avisos recents
indiquen gran activitat en la construcció de posicions per a
l'artilleria pesada. Potser han aixecat grans fortificacions i
sembrat en les sorres un camp de mines per tal de protegir-se dels
desembarcaments. Els pujols escarpats que les envolten han estat
fortificats. És probable que hi trobem un ben planejat sistema
tàctic i defensiu com el que trobàrem a Okinawa».
Tot seguint la fórmula d'Okinawa, el futur balanç de soldats
morts era terrorífic i dessolador. Un de cada tres nord-americans
moriria, desapareixeria o restaria ferit. Això era, com a mínim, un
quart de milió de baixes. Però el president Truman tenia una carta
dins la màniga. S'experimentà a Alamogordo, Nou Mèxic, una nova
arma que significaria el començament de l'era nuclear. L'assaig
havia estat un èxit. Tant és així, que el Govern, per tal de
mantenir el secret, va haver d'inventar per a la premsa una gran
mentida: «Avui, a les primeres hores del matí, ha volat un dipòsit
de municions als afores de la llunyana base d'Alamogordo;
l'explosió fou seguida d'un resplendor molt viu i d'una detonació
de gran i intensitat, perceptibles fins a Gallup, tres-cents
vuitanta quilòmetres al nord-oest..»
Amb aquella bomba havien generat energia equivalent a vint mil
tones de TNT. Alguna cosa devia sospitar la premsa quan des de la
capital comentava: «És sorprenent el nombre de persones que aquí
creuen en la possibilitat de forçar els japonesos a una rendició
incondicional, sense necessitat de cap invasió. La importància
d'aquesta creença resideix en el fet que qui això diuen són
militars d'alta graduació i per tant, és de suposar, saben per què
ho diuen».
N'hi hagué prou amb dos artefactes nuclears. Cada un sobre una
ciutat industrial molt poblada: Hiroshima i Nagasaki.
El resultat era que Sakomizu, en nom del Govern nipó declarava: «Si
aquestes notícies són certes, cap país pot continuar la guerra. Cap
nació que no tengui la bomba atòmica es pot enfrontar a una altra
que la posseeix. Ha arribat l'esperada circumstància que ens obliga
a acabar la guerra. Ja no cal donar la culpa als militars, ni als
industrials, ni a ningú: només a la bomba atòmica.» I el comandant
Hirano comentà: «Essent militar, estic acostumat a veure els
efectes dels bombardeigs; però l'espectacle que hem contemplat és
molt diferent. No veim camins sota els nostres ulls. Aquesta fou la
meva primera impressió. Després d'un bombardeig comú, sempre resten
els camins, visibles entre les ruïnes. A Hiroshima tot quedà
esclafat i els camins desaparegueren.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.