Miquel Ferrà i Martorell11/08/01 0:00
TW
0

Tal dia com avui neix a Cristiania, actual Oslo, el químic i matemàtic Cato Maximilian Guldberg, que exercí de professor de matemàtica aplicada a la Universitat de la capital noruega. El 1863 publicava un opuscle on anunciava el seu descobriment: que el sentit que pren una reacció no depèn només de la massa dels diversos elements que la componen sinó també de la concentració, és a dir, la massa d'un volum donat. Tal com es publicà a Noruega passa inadvetit per als químics d'aquell moment. Es va traduir al francès el 1867 però tampoc no aconseguí cridar l'atenció del món de la ciència. Treballava Guldberg amb la col·laboració del seu cunyat, Peter Waage (Flekkefjord, 1833"Oslo, 1900), que era professor de química en aquella mateixa universitat de Cristiania. Havien formulat la «llei d'acció de la massa» i, finalment, quan en publicà en una traducció a l'alemany, el 1879, els científics varen reconèixer els mèrits de la troballa. En aquest temps, Van't Hoff ja havia descrit la llei de masses de manera parcial. Tanmateix es va considerar la prioritat de Guldberg i Waage en el tema. Després, quan es va publicar el treball de Gibbs, es va veure com la llei de l'acció de la massa sortia naturalment dels principis bàsics de la termodinàmica química. Gulberg morí a Cristiania el 14 de gener de 1902.

Una vegada més, com ens suggereix Isaac Asimov, ens trobam al davant d'un esforç científic pràcticament ignorat per la majoria. En cinc mil·lennis de la història de la humanitat en la seva lluita per dominar la natura, només uns pocs noms propis han passat a la memòria dels papers. Aquesta i altres reflexions sobre els personatges aquí exposats ens donarien peu a meditar sobre allà que Ramón y Cajal escrivia, des de la seva útil i aguda observació: «Et queixes de la teva pobresa i obscuritat sense adonar-te que guardes sota el teu crani, com la conquilla perlada, un preciós tresor. A semblança dels soldats de Bonapart, portes en la motxilla la faixa de general. Tot es redueix a lluitar i vèncer. I abans de fer servir les armes contra el món, els has de girar contra tu mateix, convertides en eines d'escultor. No tens camps per a conrear ni jardins on passar estona; posseeixes, en canvi, la petita hisenda de l'enteniment i el paradís terrenal de la fantasia. Si a força de tasca interior aconsegueixes d'esser un Creso en idees, sobraran persones que te les comprin. Quan no les demani l'interès, te les demanarà la vanitat o la cobdícia, doncs són pocs els rics peresosos resignats a mostrar al públic els pelleringos de la seva inòpia».

És curiós com els suposats lletraferits que menys han estudiat pretenen, amb el seu discutible autodidactisme, tenir més mèrits que aquells altres que han hagut de superar molts esglaons acadèmics. Tanmateix, en estirar el llençol, mostren els peus.

Miquel Ferrà i Martorell