Kawamata: «Mondragó ha de ser un espai de trobada i comunicació»

Experimentat creador «a l'aire lliure», Kawamata empra el matís per contestar les acusacions que els ecologistes, defensant la natura despullada, realitzen contra projectes d'intervencions artístiques en espais com el de Mondragó: «El land-art no destrueix el paisatge, els artistes no volem interferir en ell, sinó col·laborar amb ell, aportant les peces que cream a partir de les impressions i emocions que el paisatge ens desperta». Per contra, «la protecció del paisatge implica moltes vegades que aquest espai quedi totalment oblidat», afegí Kawamata, apuntant els beneficis que aquests projectes despertin la curiositat i l'atenció del públic.

L'exclusivitat de les obres, creades a i per a l'espai concret, és un dels trets més característics de projectes com el de Mondragó. És per això que és fonamental la fase de coneixement de l'entorn, de la tradició local, de la comunitat que viu en aquell espai i sense la qual és impossible realitzar-lo. Kawamata cerca el contacte amb la gent més propera a l'espai, en un procés de coneixement que revertirà, també, en cura futura. I és que «Mondragó ha de ser un espai de trobada i de comunicació», en el que l'obra d'art perdi el protagonisme absolut en benefici del procés que hi du, i del gaudi que provoca.

La comunicació com a pilar d'aquest procés no sempre és fàcil, «sobretot perquè, a banda de la llengua, també hi ha diferents estètiques i actituds», però sí factible. Serà necessària perquè Kawamata esbrini quins materials són els més propis per emprar a Mondragó, quins sentiments expressar, quina història contar sense donar l'esquena a la història local. Per intercanviar idees amb la gent que, una vegada instal·lada la peça, sigui estimada i cuidada. I també perquè la creació tengui una funcionalitat: que la gent la usi per passejar, asseure's, pensar. Tot abans de deixar-la com a simple ornament, com a simple escultura clavada en el paisatge, com tantes que es posen al mobiliari urbà.