De Mondragó el fascina, especialment, la riba banyada per les
ones i la mar, que tant de joc proporciona a la creació artística:
el seu flux incessant, el vaivé, el moviment cap a la terra que
aporta constantment nous elements al parc natural. Com un primer
esbós del seu projecte artístic, aquestes reflexions en veu alta
diuen molt sobre l'actitud i el tarannà d'aquest artista japonès,
Tadishi Kawamata, un dels primers a visitar «in situ» l'espai del
parc natural d'ençà que s'acceptà la proposta de fer-hi un parc
escultòric. O un «landart», per xerrar amb propietat: els matisos
són necessaris.
Experimentat creador «a l'aire lliure», Kawamata empra el matís
per contestar les acusacions que els ecologistes, defensant la
natura despullada, realitzen contra projectes d'intervencions
artístiques en espais com el de Mondragó: «El land-art no destrueix
el paisatge, els artistes no volem interferir en ell, sinó
col·laborar amb ell, aportant les peces que cream a partir de les
impressions i emocions que el paisatge ens desperta». Per contra,
«la protecció del paisatge implica moltes vegades que aquest espai
quedi totalment oblidat», afegí Kawamata, apuntant els beneficis
que aquests projectes despertin la curiositat i l'atenció del
públic.
L'exclusivitat de les obres, creades a i per a l'espai concret,
és un dels trets més característics de projectes com el de
Mondragó. És per això que és fonamental la fase de coneixement de
l'entorn, de la tradició local, de la comunitat que viu en aquell
espai i sense la qual és impossible realitzar-lo. Kawamata cerca el
contacte amb la gent més propera a l'espai, en un procés de
coneixement que revertirà, també, en cura futura. I és que
«Mondragó ha de ser un espai de trobada i de comunicació», en el
que l'obra d'art perdi el protagonisme absolut en benefici del
procés que hi du, i del gaudi que provoca.
La comunicació com a pilar d'aquest procés no sempre és fàcil,
«sobretot perquè, a banda de la llengua, també hi ha diferents
estètiques i actituds», però sí factible. Serà necessària perquè
Kawamata esbrini quins materials són els més propis per emprar a
Mondragó, quins sentiments expressar, quina història contar sense
donar l'esquena a la història local. Per intercanviar idees amb la
gent que, una vegada instal·lada la peça, sigui estimada i cuidada.
I també perquè la creació tengui una funcionalitat: que la gent la
usi per passejar, asseure's, pensar. Tot abans de deixar-la com a
simple ornament, com a simple escultura clavada en el paisatge, com
tantes que es posen al mobiliari urbà.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.