Timó d'Atenes, el misantrop

Miquel Ferrà i Martorell28/07/01 0:00

Timó el Misantrop, filòsof grec del segle V abans de Crist, és el personatge central del drama en vers i en prosa, en cinc actes, estrenat per William Shakespeare amb el seu èxit acostumat. El personatge històric, Timó, ha passat a la llengua com a sinònim de l'home poc sociable, que fuig de la gent, i aspre, intractable. Havent-se suïcidat, conta la tradició, alguns ciutadans d'Atenes, penjant-se de les branques d'una figuera del seu jardí, va decidir d'anunciar que pensava arrabassar aquell arbre i que convidava els qui s'hi volguessin penjar a fer-ho depressa, abans que aquell brancam tan útil desaparegués. Tot plegat vol dir que veia, certament estúpids, aquells compatriotes seus que en lloc de fer front a les dissorts de la vida, preferien matar-se. Timó, doncs, és el més irònic, si voleu sarcàstic, crític social, sempre més emprenyat que trist. Però la tristor també el perseguia força, com si hagués estat dins l'antre de Trofoni. Aquest Trofoni era un destre arquitecte, constructor del temple de Delfos. La cova o antre on es trobava la seva sepultura era famosa pels seus oracles. Els qui els consultaven, restaven amb una rara malenconia tota la seva vida, una tristor intensa, avui en diríem «depressió», originant aquesta circumstància entre els antics l'expressió proverbial «surt de l'antre de Trofoni, amb la qual designaven les persones de gest greu i preocupat.

Tornem, però, a la figura de Timó i a la capacitat dels intel·lectuals grecs per a la sàtira. Així, Matthew Hodgart explica que «Arquiloc, el satíric grec, és el primer poeta que es recorda després d'Homer. Fou un expert soldat que es guanyà el pa i el vi amb la seva llança, però fou expulsat de la militarista Esparta per admetre que una vegada havia tirat el seu escut enmig d'una batalla, confessió que constitueix el primer document conegut d'autobiografia en vers. S'ha dit d'ell que fou l'inventor del metre iàmbic, que en el començament fou l'únic que es va fer servir per a la sàtira i que es va seguir associant amb aquesta al llarg de tota l'època clàssica... Però és famós sobretot per la llegenda que afirma que quan un tal Licambes el traí, va escriure una peça d'invectiva tan eficaç que Licambes i la seva família se suicidaren, penjant-se d'un arbre, per pura vergonya».

Entre els escrits que Arquíloc dirigí a Licambes i que causaren en aquell un efecte tan devastador en el seu esperit, hi figuraven aquestes paraules: Tant de bo que les ones el decantin del seu rumb; i que a Salmidès estant, els tracis de llarga cabellera s'apoderin d'ell, quan es trobi desemparat de la seva família i amics, i que l'obliguin a menjar el pa dels esclaus i beure una copa plena de dissort; tant de bo s'apoderin d'ell quan està tremolant de fred, el seu cos fermat per les algues marines, jaient sobre el ventre, com un gos, joguina de les ones, vomitant aigua salada. I m'agradaria ser-hi per poder-ho veure...». En pocs mots, les mil cares de l'odi.