La instantània

Arribava el mes de setembre, amb el raïm penjant dels ceps just a punt de verema. Un cop portada la collita de fruits al celler, es feia el ritual que cada any donava l'alegria de beure el most fermentat. Tanta era la fama de les vinyes i del vi que s'hi produïa, que els millors artistes locals foren convocats per un comissari perquè exposessin les seves pintures "emparrats esponerosos" al sòtil d'alguna tomba de gent important. Passava el temps canviant creences, déus i temples. Una església dedicada a sant Jordi, possiblement el lloc d'enterrament de les relíquies de sant Bartomeu... Una zona fèrtil plena de gent i moviment: el passat d'Aïn el Ris. Solitàries dins el desert que cada dia malda per fer honor al seu nom, les runes d'Aïn el Ris escriuen frases del passat. L'església està apuntalada, perquè cada una de les parets que la formen volia tirar cap a un lloc diferent. El seu interior, amb el sostre esbucat, és un caramull de perillosos enderrocs. Contra totes les adversitats de l'abandonament i el pas dels anys, una fortalesa encara conserva part de l'obra: un imponent mur de fang que s'esmicola dia a dia. Entre les petjades sobre l'arena hi apareixen tests, trossos del que un dia foren atuells de la gent que hi vivia. Un caramull d'ossam humà a ple sol. Es veu algun rastre, que no s'aixeca ni un pam del terra, d'edificacions que no ho han resistit. Els cups on s'elaborava el vi romanen mig enterrats per l'arena, però encara s'endevina el color d'almangra de les parets. Si fa vent, aixeca l'arena; si no en fa, la calor és molt intensa. Al fons del suau pendent hi llampurneja la superfície esmolada d'un llac que any rere any torna més poca cosa. Alguns arbusts de mala mort encerclen el redol humit. Arreu hi ha silenci, molt de silenci. Ni se senten els vehicles que passen per la carretera asfaltada que comunica els oasis de Farafra i Baharia. De raïm, només a la memòria.