Neix Boltwood, el savi de Yale (1870)

Escollí la radioactivitat com a matèria d'estudi i el 1904 confirmava que els elements radioactius no són independents sinó que un pot derivar de l'altre per formar una sèrie radioactiva. En particular, el ràdio desdendeix de l'urani. Boltwood descobrí, aleshores, un suposat nou element, que anomenà Ioni. Però tanmateix el «ioni» resultà ser una varietat del tori i no un veritable nou element. El «tori», de símbol Th, número atòmic 90, pes atòmic 232'038, es troba generalment associat a les terres ra res, sobretot en la monatita. Té un pes específic 11'7 i es fon a 1845 graus centígrads. Dóna origen a una de les quatre famílies radioactives i pertany a la sèrie dels actínids, però el seu comportament el fa semblant als elements de transició del quart grup de la taula periòdica. Botwood, així i tot, trobant-se en el camí de tals variacions atòmiques, seguí les recerques i el 1905 assegurava que el plom sempre es troba en els minerals d'urani i que podria ser el producte final estable de la desintegració de tal element.

El 1907 fou el primer a suggerir que a partir de la quantitat de plom contingut en les gangues d'urani i de la proporció coneguda de la desintegració de l'esmentat mineral podria ser possible determinar l'edat de l'escorça de la Terra. Aquests còmputs radioactius demostraren aquesta possibilitat i els geòlegs pogueren datar, amb molt més eficàcia que abans, les eres geològiques. Així i tot, la degeneració de l'urani és molt lenta i no es pot fer servir en aquesta pràctica per a períodes dins l'era de l'existència de l'home sobre la Terra. En aquest cas s'ha hagut de recórrer a mètodes no radioactius, com els de Douglas. Això sense oblidar que Libby, que va fer també ús de la radioactivitat per a tal tipus d'experiment, en forma de Carboni-14, aconseguí grans èxits. Però tornem a Bertram Boltwood, que es matava dins el seu excés de feina, multiplicant-se en la realització de nombroses experiències. El seu cos no va poder resistir tant esforç. El 1927, a causa de tot això, sofria un greu atac nerviós. La depressió anà augmentant a mesura que se sentia, a causa d'estar malalt, més feble i inútil. De res no li servia pensar en els milers de deixebles que havien passat per les seves aules i ara eren homes de ciència. De res no li servien els èxits, els llibres, els articles i les conferències que l'havien proveït de gran prestigi. En un accés depressiu se suïcidà. Això s'esdevenia a Hancock Point, Maine, el quinze d'agost d'aquell mateix any de 1927.