Síria sota la Lliga de Nacions (1920)

En acabar la Primera Guerra Mundial, els francesos reclamaren el seu dret com a vencedors, formant part del grup dels aliats, a gaudir d'un domini territorial dins l'imperi turc. Havien estudiat quines eren les regions de la derrotada nació otomana sobre les quals podien demostrar «històrica» influència i fou la del Líban, on des de molt temps enrere tenien interessos. Varen convenir, doncs, les potències, que França tindria la província de Cilícia i el districte del Líban. L'emir Faisal, que havia pres part en la guerra contra els turcs, fou l'home recomanat per governar Síria pròpia, amb Damasc per capital, però amb un comandament controlat o dirigit pels francesos. Això no agradà als àrabs de Síria, que havien lluitat per recobrar la seva independència i no per patir un simple canvi de mans. Convocaren un congrés a Damasc i proclamaren que el país tenia dret a un govern propi, separat del comandament estranger. París va respondre amb la violència. Envià tropes i aquestes avançaren fins a Damasc i hi posaren setge. El dissortat Faisal (1887-1933) hagué de fugir, i fou després, el 1921, rei de l'Iraq. Des d'aquell moment, França governà directament Síria i el Líban sota el control de la Lliga de les Nacions. La capital, des de la qual eren administrats els dos territoris, fou Beirut, que amb el temps s'anà transformant en una ciutat molt afrancesada que havia de destacar per la seva universitat i el seu comerç de sedes i tapissos. El seu port era el més actiu de la zona i el francès, com a llengua oficial, en convivència amb l'àrab, s'escampà ràpidament. Se solia dir que Beirut era la ciutat més moderna i europea de l'Orient Mitjà. Altres poblacions del territori que gaudiren d'un cert prestigi i desenvolupament en aquells dies foren Alepp; Homs, que és el port de Trípoli; Antioquia, antiquíssima població íntimament associada amb la primitiva propagació del cristianisme; Latakia, que produïa i produeix un tabac especial molt emprat en les mescles...