Aquest dies, gràcies al balneari del Corb Marí, a la zona d'El
Terreno i Ca'n Barbarà, s'han posat de moda, més que mai, els banys
de mar i Norah Borger, una bella dibuixant, reprodueix diverses
escenes d'una d'aquestes diades lúdiques i esportives. Gentils
banyistes descansant sobre la platja, un passeig en canoa, la
panoràmica del balneari, els quasi imposibles voyeurs... La mateixa
Norah Borger és vista pel periodista com una sirena inspiradora:
«Norah Borger, una encisadora argentina que gaudeix de la llum i
els colors de la nostra roqueta, és una de les habituals banyistes
del Corb Marí. Com una sirena i al servei d'un espiritualisme
exquisit, es llança cada dia a l'aigua, lluïnt els seus rinxols
daurats, la seva eloqüent escultura i la bellesa de la forma com
una estàtua viva i bategant...»
«Estam en ple estiu "explica el comentarista" i la gent ha
sortit de Palma i l'estiueig es troba en tot el seu resplendor. Els
xalets d'El Terreno i Porto Pi... es veuen tots ocupats i cada dia
veim sortir els tramvies estibats de passatgers i també, els cotxes
de lloguer, tots en trista peregrinació... »
Trista peregrinació? No podria ser enveja pura i dura? Tanmateix
el comentarista se'n fot de la manera de prendre els banys la gent
«chic», del costum asfixiant de fer-ho entre les onze i la una,
dels sacrificis del jovent per a torrar-se al sol...
«Els que no ens podem permetre el luxe de l'estiueig i molts
dels que gaudeixen els propietaris dels aristocràtics caserius, i
que potser tenen més calor que nosaltres, tenim com únic refugi els
banys de mar, i així veim que els pocs establiments de què podem
disposar es troben pleníssims a totes les hores del dia».
El balneari del Corb Marí era un casalot de fusta sobre la mar,
amb vestuaris per als dos sexes, tal com es construïen arreu
d'Europa i Amèrica, els dos continents on estava vigent, aleshores,
la moral victoriana.
Potser l'escriptor que millor ha sabut descriure aquesta mena de
balneari és Horace McCoy (Pegram, Tennessee, 1897-Los Angeles,
Califòrnia, 1955) i això a la seva novel·la The shoot horses, dont
they, que fou portada al cinema per Sidney Pollack el 1969,
interpretat el film per Jane Fonda...
«El concurs de ball es celebrava dins un gran edifici que hi
havia en el moll d'atraccions, a la platja, i que abans havia estat
una sala de ball oberta al públic. Estava construït sobre pilons,
damunt mateix de l'aigua, i per davall dels nostres peus, sota del
pis, se sentia de nit i dia repercutir la mar. Jo podia, fins i
tot, percebre el copejar continu de les ones com si els meus peus
fossin estetoscopis...» Un món petit, diferent, tancat, que
conservava totes les virtuts i defectes de l'ànima victoriana
translladada a l'eufòria de postguerra dels feliços 20.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.