Els banys del Corb Marí (1920)

Miquel Ferrà i Martorell22/07/01 0:00

Aquest dies, gràcies al balneari del Corb Marí, a la zona d'El Terreno i Ca'n Barbarà, s'han posat de moda, més que mai, els banys de mar i Norah Borger, una bella dibuixant, reprodueix diverses escenes d'una d'aquestes diades lúdiques i esportives. Gentils banyistes descansant sobre la platja, un passeig en canoa, la panoràmica del balneari, els quasi imposibles voyeurs... La mateixa Norah Borger és vista pel periodista com una sirena inspiradora: «Norah Borger, una encisadora argentina que gaudeix de la llum i els colors de la nostra roqueta, és una de les habituals banyistes del Corb Marí. Com una sirena i al servei d'un espiritualisme exquisit, es llança cada dia a l'aigua, lluïnt els seus rinxols daurats, la seva eloqüent escultura i la bellesa de la forma com una estàtua viva i bategant...»

«Estam en ple estiu "explica el comentarista" i la gent ha sortit de Palma i l'estiueig es troba en tot el seu resplendor. Els xalets d'El Terreno i Porto Pi... es veuen tots ocupats i cada dia veim sortir els tramvies estibats de passatgers i també, els cotxes de lloguer, tots en trista peregrinació... »

Trista peregrinació? No podria ser enveja pura i dura? Tanmateix el comentarista se'n fot de la manera de prendre els banys la gent «chic», del costum asfixiant de fer-ho entre les onze i la una, dels sacrificis del jovent per a torrar-se al sol...

«Els que no ens podem permetre el luxe de l'estiueig i molts dels que gaudeixen els propietaris dels aristocràtics caserius, i que potser tenen més calor que nosaltres, tenim com únic refugi els banys de mar, i així veim que els pocs establiments de què podem disposar es troben pleníssims a totes les hores del dia».

El balneari del Corb Marí era un casalot de fusta sobre la mar, amb vestuaris per als dos sexes, tal com es construïen arreu d'Europa i Amèrica, els dos continents on estava vigent, aleshores, la moral victoriana.

Potser l'escriptor que millor ha sabut descriure aquesta mena de balneari és Horace McCoy (Pegram, Tennessee, 1897-Los Angeles, Califòrnia, 1955) i això a la seva novel·la The shoot horses, dont they, que fou portada al cinema per Sidney Pollack el 1969, interpretat el film per Jane Fonda...

«El concurs de ball es celebrava dins un gran edifici que hi havia en el moll d'atraccions, a la platja, i que abans havia estat una sala de ball oberta al públic. Estava construït sobre pilons, damunt mateix de l'aigua, i per davall dels nostres peus, sota del pis, se sentia de nit i dia repercutir la mar. Jo podia, fins i tot, percebre el copejar continu de les ones com si els meus peus fossin estetoscopis...» Un món petit, diferent, tancat, que conservava totes les virtuts i defectes de l'ànima victoriana translladada a l'eufòria de postguerra dels feliços 20.