El gran escriptor francès Romain Gary presenta, tal dia com
avui, les seves memòries, que porten per títol La promesse de
l'Aube (La promesa de l'alba), editades per Gallimard. La manera de
veure el propi passat, més tard que prest, sembla ésser una moda
dins el col·lectiu literari. També ho va fer de manera molt
semblant Albert Camus i ja en tenia tot un caramull de quartilles
manuscrites quan sofrí l'accident d'automòbil que el dugué a la
tomba.
Tota una vida reflectida sobre paperets restava mig feta i
abandonada en la pols d'una carretera francesa. Romain Gary, en
canvi, acabà el seu llibre i ens ofereix una visió de la seva
infantesa, certament atractiva. Si Camus conegué els anys de nin,
en la misèria, a Alger, Gary en visqué una altra, de misèria,
essent menut, a Niça...
«Jo era aleshores alumne de tercer any de batxillerat a
l'institut de Niça i la meva mare tenia, en els passadissos de
l'hotel Negresco, una d'aquestes vitrines on exposava articles que
les botigues de luxe li cedien; cada xal, cada cinturó, cada
camiseta que tenia la sort de vendre li produïa el deu per cent de
comissió... Ja feia tretze anys que, tota sola, sense marit, sense
amant, lluitava així amb bravesa per guanyar cada mes el que havíem
de menester per viure, per pagar la mantega, les sabates, el
lloguer, la roba i el bistec del migdia: aquell bistec que,
diàriament, posava dins un plat, davant meu, un poc solemnement,
amb el mateix símbol de la seva victòria sobre l'adversitat. Jo
tornava de l'institut i m'asseia a la taula, davant del plat. Ma
mare, dreta, em mirava menjar amb aquest aire pacífic de les cusses
quan donen de mamar a les seves cries. Ella rebutjava tastar el
bistec i m'assegurava que només li agradaven els llegums i que les
carns i el greix li estaven totalment prohibits...»
Gary, com Camus, ens vénen a demostrar que tal volta les
infàncies atzaroses siguin les més fecundes. Que l'adversitat, que
esclafa els febles, endureix, en canvi, els esperits forts. Diu un
dels crítics d'aquesta obra que per un nin, el pa difícil, la llar
precària, la pàtria incerta, el món hòstil... Només li resta la
bona i sacrificada mare, en aquests dos casos, és clar, que ho
representa tot, el pa, la llar, la pàtria i el món...
«Un dia, en aixecar-me de la taula, vaig anar a la cuina per
beure un tassó d'aigua. Ma mare estava asseguda en una cadireta i
tenia sobre els genolls la paella dins la qual havia fregit el meu
bistec, i amb molta cura en netejava la resta de greix amb un tros
de pa, que llavors es menjava àvidament. Malgrat el seu ràpid
moviment per tal d'amagar la paella sota el torcaboques, vaig
comprendre de sobte, en un obrir d'ulls, tota la veritat dels
motius reals del seu règim vegetarià...». Benhaja les memòries
literàries que al contrari d'altres, que només serveixen per
escandalitzar el personal a preu de «saldo», ens presenten la més
crua realitat des del més eficaç humanisme.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.