Pasqui contra Marfori (1585)

TW
0

Cap diari mural ha tingut més llarga història que els que portaven el nom de Pasquí (Pasquinus) i Marfori (Marforius), mostres vives durant segles de la sàtira política romana i de la denúncia per corrupció. En Pasquí era un sabater de Roma, famós per les seves crítiques, d'alt contingut satíric, dirigides cap a quasi tothom. Feia servir, en els seus judicis de valor per escrit, una antiga columna d'Heracles o Ayax, i més concretament, el pedestal o suport d'aquesta, on aferrava els paperets contra aquest o aquell, posant-los blaus. Després de la mort del sabater, el costum va seguir i hi fixaven tota mena d'epigrames manuscrits. Un autèntic diari de franc. Però no hi ha diari sense dret a rèplica i el tal dret era exercit, de la mateixa manera, des del pedestal d'una altra estàtua situada en lloc cèntric i batiada amb el nom de Marfori. Les sàtires intercanviades al llarg de més de tres centúries entre Pasquí i Marfori contenen quasi tota la història anecdòtica de Roma en aquella època. I tal dia com avui, quan havia pujat al tron vaticà o cadira de Sant Pere, el papa Sixt V, que era de condició molt humil, havent duit en la seva companyia una germana, que treballava de bugadera, i havent-la instal·lat en un palau, els «pasquinians» el criticaven força. En aquesta data, l'estàtua de Pasquí apareixia coberta amb una camisa bruta. Li preguntava Marfori al seu company el motiu de no dur la roba neta i aquest responia: És que la meva bugadera s'ha fet princesa!

Sorprenent el papa Sixt V, del qual es conten moltes més anècdotes. Governà l'Església fins el 1590 i era el successor de Gregori XIII. Els cardenals no s'atrevien a triar-lo com a Pontífex a la mort de Gregori perquè deien que estava quasi tan mort com el finat. Caminava doblegat, geperut, recolzat en un bastó, tenia el cos molt gastat i la cara força apagada. Digueren: Aquest no ens durarà dos dies! Però quan Sixt V va veure que tanmateix li tenien simpaties i que la votació es podia girar al seu favor, s'aixecà sobtadament, es posà dret com un ciri, llançà el seu bastó i entonà un Te Deum que va fer tremolar tots els vidres de la sala. Totes les seves energies, amagades, adormides, isqueren de cop i volta i ja des de tal dia com avui, sabria donar més i més proves d'energia durant el seu govern, treballant ardorosament en la reforma dels ordes religiosos i intervenint activament en les qüestions religioses de França, un any abans de morir i just quan Enric IV es feia amb el poder.

Recordem qui era Enric IV (1589-1610), rei de França, protestant que va estar a punt de morir quan la matança del dia de Sant Bartomeu. Els catòlics no el varen admetre fins que no abjurà el protestantisme el 1593. Pacificà França, que havia viscut una guerra civil de quaranta anys, promulgà l'edicte de Nantes que permetia els protestants a continuar exercint el seu culte i pensava unir-se als protestants d'Alemanya per anar contra la casa d'Àustria quan fou assassinat.