Una esquadra anglesa a Mallorca (1900)

Només havien passat dos anys després de la guerra entre Espanya i els Estats Units i les nacions es trobaven a catorze anys de distància de la Primera Guerra Mundial. En aquest temps, la carrera armamentística de les grans potències, Gran Bretanya, França, Alemanya, Estats Units i Japó feia importants progressos. Els arxipèlags del món, amb freqüència estratègics, eren fortes temptacions quan els imperis, en el seu cim, no tenien prudència ni mesura. Espanya, convertida en potència de tercera classe, amb una esquadra delmada i deficient, tenia molt poca veu en el fòrum de les nacions. Itàlia i Turquia feien, també, el seu joc. Orient estava encara en flames a conseqüència de la guerra dels boxers. Dues setmanes abans de la data que ens ocupa hi havia hagut a la Xina el bombardejament dels forts de Taku per part d'unitats navals britàniques, alemanyes, russes, nord-americanes, franceses i japoneses, un estol de vaixells de guerra internacional comandat pel subalmirall Seymour, de la Royal Navy. Els anglesos mantenien una altra guerra a Sud-àfrica, amb els regiments de la Divisió d'Infanteria Lleugera dels Royal Marines, les forces de la Brigada Naval i l'escorta de la marina, tot protegint el comerç marítim de la zona. Per cert, un d'aquells regiments comptava amb una certa tradició sobre terra hispànica, quan hagueren de lluitar a la Península (1808-1814) contra els francesos en les guerres napoleòniques.

Així, aquella bandera, del 24 regiment, juntament amb els noms de Punjaub, Chillianwallan, Goojerat i Cap de Bona Esperança, portava també els topònims de Fuentes de Honor, Talavera, Salamanca i Vitoria... Hem de dir que en aquells moments, del 1893 al 1900, les naus de guerra britàniques eren impressionants. Els cuirassats de les classes Canopus, Royal Sovereign i Majestic dominaven els parts i deixaven bocabadats els experts navals dels diferents ports rivals. El programa Spencer havia previst, amb una despesa de trenta-un milions de lliures esterlines, construir en un termini de cinc anys nou grans cuirassats, vint-i-vuit creuers, vuitanta-dos caçatorpediners, trenta torpediners, set canoners, dos avisos i una nau de suport per als torpediners. Així, la badia d'Alcúdia va conèixer, sobre les seves aigües, navilis com Empress of India, després Renown, Ramillies, Repulse, Resolution, Revenge, Royal Oak... En aquell moment, autèntics gegants de la mar i combatents de ferotge artilleria, amb canons de 343 mm muntats en torres i de 152 mm de tir ràpid. Però, segurament, l'arma que s'anava perfeccionant seguit, seguit, era el torpede.