Mossèn Alcover i la Lletra de Convit (1901)

La gran empresa de fer un llinatge de la llengua catalana que posava en marxa fou seguit per uns i mirat amb desconfiança per altres, això a causa dels debats i polèmiques entorn de qüestions puntuals filològiques. Tanmateix, mossèn Alcover se'n sortia no sense irades respostes i radicals conclusions. Afirmava tenir al seu costat en el magne projecte personatges com Menéndez y Pelayo, Rubió i Lluc, mossèn Jaume Collell, mossèn Cinto Verdaguer, Pompeu Fabra, Picó i Campamar... i catedràtics, institucions catalanistes, i molta altra gent. És clar que per poc que un contrasti aquesta llista amb els escriptors catalans del moment restarà sorprès de comprovar-hi un gran nombre de tristes absències. Alguns han parlat del caràcter aspriu del lingüista. Altres d'una certa antipatia creada entre els intel·lectuals de la ceba a causa de la seva ortodòxia.

No oblidem la seva famosa història defensant la Inquisició. Què hauria dit de poder preveure que un papa futur, Joan Pau II, no només va admetre els crims d'aquell tètric tribunal sinó que n'ha demanat perdó públicament, en nom de tota l'Església? Però deixem aquestes consideracions menors per anar als textos de la lletra de convit, especialment quan a manera de conclusió diu entre altres coses: «A tots els qui parlen, a tots els qui estimen aquesta llengua, dient-li mallorquina, catalana, valenciana, llemosina, rossellonesa, per el nom no ens hem de desavenir, a tots nos dirigim, a tots demanam ajuda, socós, cooperació, costat i assistència. Amb tota llibertat, amb tota ingenuïtat, que nos diguen el seu parer, que proposin les modificacions que creguen del cas, tot lo que haja de servir per fer anar avant aquesta obra, fins a arribar-la a bon terme. Que Déu nostre Senyor la beneesca, i la prosper, i l'empar fins que la tenguem acabada. Amén».

Però el xoc de criteris no es faria esperar. Els punts de vista eren molt diversos. La tasca molt complexa. Les despeses altíssimes. «L'empresa és grossa, és llarga; demana molt de pit, molt de seny, molt de suc de cervell. Estam segurs de tenir el pit. Si tenim el suc de cervell i el seny que nos cal, no ho hem de dir nosaltres: ho dirà la nostra obra...». Però tal volta la secció més estimada per Alcover fos el «llenguatge vivent», la recerca de mots i expressions populars. «Aquí sí que n'hi ha de camp per córrer. La secció del llenguatge vivent és importantíssima, capital. Molts se figuren que la nostra llengua és una llengua morta. Concedeixen que altre temps, be, seria tot lo que vullam; però lo que es diu ara, és morta i ben morta. Aquests tals fan llàstima i rialles en el mateix temps, perquè demostren una ineptitut absoluta en matèria de prendre el pols a una llengua, i que no han estudiada poc ni molt la nostra ni se son fixats gens en l'estat que se troba tant a Catalunya, com a Mallorca, València i el Rosselló».