Miquel Ferrà i Martorell22/06/01 0:00
TW
0

Després de passar per un procés inquisitorial, Galileo Galilei, il·lustre matemàtic, físic i astrònom pisà (1564"1642), es retira a Florència, a la vil·la Segni, a Bellosguardo, on es dedica a precisar les seves observacions astronòmiques. Ha estat a punt d'anar a la presó i només havent promès al papa que mai més no tornaria a divulgar la seva opinió científica, se salva del càstic. Però... Quin era el seu pecat? Per què se li havia format procés? Tot el que havia dit, enfrontant-se així als ensenyaments dels teòlegs, és que «el sol és el centre de l'univers i no la terra, que es mou entorn del sol». Aquest mes de juny, per altra banda, Galileo aprofita per arranjar les seves situacions familiars. Dues filles seves es fan monges i pronuncien els vots en el monestir de Sant Mateu d'Arcetri. El seu fill Vincenzio és reconegut i legitimat. I dos estius després peregrina a Loreto i passant per Urbino visita el duc Francesco Maria della Rovere. Així doncs, totes les seves actuacions exteriors poden semblar als agents de la Inquisició que el vigilen, les obres d'un home penedit. Això no basta i el jurista de Ràvena, Francesco Ingoli, secretari de la Congregació Propaganda Fide, li envia en forma de carta una refutació del sistema copernicà, «De situ et quiete Terrae contra Copernici systema disputatio» però tots els arguments que fa servir, agafats d'Aristòtil i Ptolomeu, fallen ja per la seva base. Galileo sap que de moment, la seva millor arma és el silenci. I tanmateix tenia dins la Santa Seu alguns personatges que admiraven les seves investigacions i les seves obres. L'estiu del 1620 el cardenal Maffeo Barberini enviava al savi astrònom una composició poètica, en el seu honor, que titulava Adulatio perniciosa i que anava acompanyada d'aquesta carteta: «Molt il·lustríssim senyor: L'estimació que sempre he tingut envers de la persona de V.S. i per les virtuts que hi concorren m'ha proporcionat matèria per a la composició que li faig arribar, la qual, amb els seus defectes, haurà de mostrar només el meu afecte, alhora que em complau il·lustrar-la amb el seu nom. Per això i sense aturar-me més en altres excuses, retorn a la confiança que tinc en V.S, pregant-li d'acceptar aquesta petita mostra de la meva estimació i saludant-lo de tot cor, li desig que el Senyor li pugui concedir tota mena de felicitats...».

És clar que Galileo desconfia. Cardenals, capellans, monjos, comissaris, inquisidors... L'astrònom, amb setanta anys a l'esquena, seria novament detingut i un cop més, agenollat al davant del tribunal, hauria d'abjurar de la seva suposada heretgia. Tanmateix, ja no recobraria la llibertat. Se salvava de la foguera però sotmès a un mig captiveri, sota l'estreta vigilància dels inquisidors, li arribaria l'hora de la mort. Havia restat cec i ja només podia veure els astres dins el seu cervell. Però una frase, una sentència lapidària, «E pur, si muove», quedaria entre les grans veritats del món. Paraules italianes pronunciades per l'astrònom, obligat a retractar-se, per haver fet proclamació, després de Copèrnic, que la terra girava sobre si mateixa, contràriament a la lletra de les Escriptures. «I tanmateix es mou!».