El pare de la brúixola moderna (1930)

Mor a Brooklyn, Nova York, Elmer Ambrose Sperry (Cortland, Nova York, 1860) després de tota una vida dedicada a millorar la tècnica. Ja quan només tenia vint anys fundà la seva pròpia companyia per fabricar equips de generadors elèctrics, una producció que fou ampliada, al cap de poc temps, a molts altres enginys, fins a un total de quatre-centes patents, la més famosa de les quals fou l'agulla giroscòpica, és a dir, una brúixola no magnètica en la qual un giròscop manté el seu pla de rotació i es resisteix a desplaçar-se d'ell. Es munta en una barqueta sobre balancins per tal que el moviment no el pugui forçar a desplaçar-se del pla i es fa servir per assenyalar el Nord, sense estar subjecte a les variacions de la brúixola magnètica. Això s'esdevenia entre 1896 i 1910 i en la pràctica, fou aquest invent assajat per primer cop el 1911 en un vaixell. En vista de l'èxit, més que evident, la marina nord-americana adaptà l'aparell de seguida. I després totes les altres marines del món. En més de mil anys, aquesta fou la millora de la brúixola més notable. En esclatar la I Guerra Mundial, Sperry inventà un projector de gran intensitat que l'exèrcit adoptà immediatament i que fou de gran ajut en la lluita antiaèria. Però tornem a la brúixola, paraula que ve de l'italià «bussola», que vol dir «capseta», el clàssic cercle dividit en les trenta-dues parts de la famosa «Rosa dels Vents», i en el centre de la qual gira una fina agulla imantada que es dirigeix, sempre, vers el nord. Era desconeguda entre els antics, encara que es creu que la coneixien els xinesos més de mil anys abans de Crist. Dels xinesos passà als àrabs i d'aquests als occidentals, en temps de les Croades. Però de fet tenim avui cinc classes de brúixoles, la magnètica, la giroscòpica, la telebrúixola giroscòpica, la de llum solar i la de raigs catòdics. A les dues ja explicades, hi hauríem d'afegir, per tant, la telebrúixola giromagnètica que s'utilitza en la navegació aèria i consta d'un element magnètic, d'un giroscop direccional i d'un sincronitzador. La de llum solar es compon d'un analitzador, d'un dispositiu per enregistrat l'acimut solar i d'un índex que dóna una volta completa amb vint-i-quatre hores. La brúixola de raigs catòdics consisteix en dos conductors aeris que reben senyals en direccions E-O i N-S, de manera que els senyals rebuts s'amplifiquen i es fan servir per provocar desviacions en un tub de raigs catòdics o oscil·lògraf. Finalment, la brúixola de tangents és un galvanòmetre que disposa d'un quadre multiplicador vertical i que té, enmig, una agulla imantada que pot girar entorn d'un eix vertical. Es fa servir per a la determinació de les intensitats dels corrents elèctrics.