Els moixos de Palma (1892)

Miquel Ferrà i Martorell15/06/01 0:00

Fou trista la notícia que recollí com un grup d'al·lots salvatges i desenfeinats es dedicaven per aquella època a perseguir i matar els moixos de la vila. Les seves aventures de caçadors feren que els vianants hagin hagut de veure més d'un penjat pel coll en el portal d'una casa o esbutzat enmig del carrer. Aquesta censurable conducta no diu res de bo a favor de la nostra joventut i a part ens fa avergonyir quan ens trobem davant de la gent de fora que ens visita, forasters o estrangers. És per això que la policia municipal vigilarà per tal que no passin aquestes crueldats i castigarà els responsables.

Els moixos "assegurava una nota de premsa" fan un benefici a la ciutat, especialment en aquests dies d'estiu, quan es multipliquen les rates de les clavegueres i les que habiten en els fossats i racons de les muralles. Fins aquí, la notícia.

Però tenc ara mateix, sobre la meva taula, dos llibres de narrativa que parlen de moixos i que en defensen les seves qualitats. Un és la novel·la de Bruce Marshall Sending for Sister Sally (Que véngui la germana Sally!), que explica les tribulacions d'una monja educadora encarregada de la custòdia de tot un estol d'alumnes amb ganes de bauxa i provocació i que ha de fer compatible amb la cura dels moixos, que procedents d'ací i enllà, han pres el convent-col·legi pel més segur dels seus refugis.

L'altre llibre és de relats curts i el seu autor Albert Herranz (Estocolm, 1970) que ja no és promesa literària sinó realitat demostrada, tot i que no abunden els escriptors consagrats, és a dir, que publiquen i escriuen regularment, en les noves generacions mallorquines. En aquest aplec, Recorda't de Mary Quant, el conte que porta per títol Quilòmetre 5 amb gran tendresa narra com un moix és atropellat en una carretera. El sentiment, cruesa dels detalls, jutjau-lo vosaltres: «Efectivament, no era una bossa. Era un moix. Mig aixafat, segurament un cotxe hi havia passat per sobre i l'animal s'havia arrossegat, com ho evidenciava el rastre de sang que naixia en un punt dins la foscor de la carretera i moria sota el cos del felí. Ens mirava amb uns ulls plorosos i injectats de sang. Respirava amb dificultat i al xap se li veien les vísceres. Vaig tenir ganes de vomitar però em vaig contenir... Llavors va ser quan va passar. Pau es va acotar i va acariciar el moix al cap. El moix el va mirar i va provar d'ensumar-li la mà. Pau li va oferir la mà i el moix la va començar a llepar. Mentre li llepava la mà, Pau es posà a plorar. Eren llàgrimes gruixudes que banyaven el cap de l'animal...». Albert Herranz, sens dubte, és un bon narrador.