Miquel Ferrà i Martorell13/06/01 0:00
TW
0

Mor a Nakajoto el bacteriòleg Shibasaburo Kitasato (Kumamoto, 1856), que demostrà, com tants altres japonesos il·lustres, que aquell país, en menys d'un segle, havia passat de ser un estat medieval i s'havia convertit en una de les primeres potències industrials modernes. Kitasato tenia ja cinquanta-tres anys quan el seu país s'enfrontà a l'Imperi Rus en un conflicte bèl·lic que va saber resoldre al seu favor, especialment en la guerra marítima.

Ningú no ignora que les guerres, des dels segles XIX i XX, les guanya la ciència, la capacitat de producció de les fàbriques, la tasca dels laboratoris. Realment, la cosa havia començat el 1868 quan la rebel·lió dels «daimis» o senyors, contra el «shogun», que es va haver de sotmetre des d'aleshores al «mikado». En altres paraules, era liquidat el feudalisme i aquest fou el punt de partida d'una gran transformació nacional que s'esforçà des d'aleshores per adoptar la civilització occidental però conservant les arrels de la seves llargues tradicions.

Va vèncer Xina el 1894 i el 1904 i 1905 derrotava els russos. La seva participació en la guerra de 1914-1918 li valgué un imperi colonial a la Micronèsia, i després, va estendre la seva influència sobre Manxúria.

Però tornem al doctor Shibasaburo Kitasato, que després de graduar-se en la facultat de Medicina de Tòquio, anà a Alemanya i allà estudià amb l'home que més admirava, Robert Koch (1843-1910), autor d'estudis notables sobre la tuberculosi. Estudià amb el savi alemany de 1885 a 1891 i es mostrà com un estudiant ben avançat. El 1889 aïllà el bacil que causava el tètanos i també l'àntrax. Va col·laborar, després, amb Emili Adolf Behring (1854-1919), un dels creadors de la seroteràpia. De retorn a Tòquio seguí amb les seves tasques d'investigació. En esclatar l'epidèmia de pesta bubònica a Hong-Kong el 1894 pogué aïllar l'agent que causava la malaltia i el 1898 feia el mateix amb el causant de la disenteria. El 1924 era investit Baró.

La biografia de Kitasato, la seva constància i dedicació, el seu esperit altruista en un temps que les epidèmies delmaven a cada moment les poblacions asiàtiques i d'arreu del món. Ramón y Cajal opinava que si les persones de laboratori entregaven tota la seva vida en ajut dels altres, ningú no tenia dret de ser paràsit i tothom havia d'aportar alguna cosa al progrés i benefici de tots.

«Afirma el naturalista Cresson que en la sèrie zoològica el fill és sempre un paràsit. La seva formació i naixement compromet, quan no destrueix la vida dels progenitors, singularment de la mare. Tan dura llei es fa més greu en l'home. La pobresa i la manca de previsió causen de vegades un nou parasitisme... I no pot ser. Ningú té dret a ser paràsit més d'una vegada o en començar la vida...».