Catalina de Sena i les taronges (1659)

08/06/01 0:00

Joan Baptista Despuig, en el seu testament, llegava el seu patrimoni a la fundació del Convent de Santa Catalina de Sena, a Ciutat de Mallorca, i nomenava els que n'havien de ser els protectors. Posada la fundació sota l'autoritat del bisbe de la Diòcesi de Mallorca, foren aconseguides les llicències del rei i del nunci de Sa Santedat i foren enviades a cercar algunes monges del convent que l'orde tenia a València. Com s'explica a la memòria històrica d'aquest convent mallorquí editada per la Universitat de les Illes Balears, tal dia com avui, «les monges fundadores, acompanyades del bisbe i un llarg seguici de personatges i autoritats, foren conduïdes al carrer de Sant Miquel on s'havia condicionat una casa i una petita església en una propietat adquirida el 27 de febrer d'aquell mateix any per sor Margalida de Santa Caterina, 'olim' de la Torre, elegida priora pel bisbe Diego de Escolano. Les altres tres monges eren sor Victòria Simanques, sor Joana Baptista Salt i sor Maciana Balaguer».

Aquest convent prosperà. Foren construïdes moltes dependències, part d'un claustre i una bella església, que malgrat les especulacions urbanístiques dels anys seixanta, encara tenim la fortuna de conservar. Una visita a aquest temple, que em recorda alguns d'aquests edificis del XVII vists a Roma, ens ha d'admirar pels seus rics retaules, com el de Sant Domingo in Soriano, amb traça de Juan-Francisco Aragón i escultures d'Andreu Carbonell o el de Sant Joan Baptista, dels mateixos artistes, i on em crida l'atenció un curiós detall, les garnaldes o penjolls de fruites daurades, que bé ens poden fer evocar aquell episodi de la santa i que la gran novel·lista danesa Sigrid Undset (1882"1949), Premi Nobel de Literatura 1928, conta d'aquesta manera: «Catalina envià al papa cinc taronges que havia confitat i cobert amb or en fulles. Les taronges eren aleshores una cosa rara a Itàlia. Segons el que ens conta la tradició, el primer taronger fou portat per Sant Domènec, que el plantà dins l'hort del convent de Santa Sabina. En aquell obsequi hi anava una carta amb aquests mots: «En començar a menjar-la, aquesta fruita té un gust amarg, quan la mossegam amb santa ànsia de boca; però quan l'ànima es troba disposada a sofrir fins a la mort per estimació al Crist crucificat i a la virtut, aleshores té un sabor dolcíssim. Això ho he observat amb freqüència amb les taronges, que en principi semblen amargues i fortes. Però quan un n'ha tret el que porten dins i les posa en aigua bullent, desapareix l'amargor; després es poden farcir amb coses bones i fortes i se les cobreix d'or per fora. On ha anat a caure aqueixa amargor que, segons el gust humà, és tan dolent? El se n'ha duit l'aigua i el foc. Santíssim Pare, això passa exactament amb una ànima que agafa amor a la virtut. En començar resulta amarg, doncs l'ànima és encara imperfecta; però si fa servir el mitjà que és la sang de Jesús crucificat, aleshores l'aigua de la Gràcia que està continguda dins la sang expulsa l'amargor sensible que causa el nostre disgust...».

No devien ser males postres aquelles taronges...

Miquel Ferrà i Martorell