Narcissus se suïcida. Però abans de suïcidar-se, vol contemplar
el seu rostre en un mirall per darrera vegada, ja que d'aquesta
manera honora el seu homònim de la mitologia grega i s'acomiada de
si mateix, malalt com ha estat sempre de la més total egolatria. Ha
estat el llibert favorit de l'emperador romà Claudi, de manera que
amb aquest servei de confiança ha amuntegat riqueses i ha exercit,
de fet, un considerable poder. Partidari de Britànic i per tant,
oposat a Neró, es guanyà l'enemistat d'Agripina i per ordre
d'aquesta hagué de donar-se mort.
Igual de tràgica és la història del Narcissus mitològic, fill
del Cefís i de la nimfa Liriop, és a dir, d'un riu i d'una dona
d'aigua. En contemplar-se en el superfície líquida d'una font es va
enamorar de la seva imatge i, en voler agafar-la, es precipità al
fons, on morí. Supòs que és aquesta la història més antiga on
apareix, amb tot el seu simbolisme i la seva significació, una
imatge humana virtual, ara tant de moda. Els déus transformaren
Narcissus en la flor que porta el seu nom, que no és una sinó
vàries.
Els coneixereu si us agrada, com a mi, aquesta part de la
botànica. Hi ha el narcís dels prats, amb les seves fulles radicals
amples i planes i la seva flor solitària, groga, grosseta i
fragant.
Hi ha el narcís de tasseta que té les fulles acanalades i les
flors blanques i grogues. El narcís de mar o Pancratium maritimum,
una mena de nard.
El tema és alliçonador. Deim narcís a la persona molt satisfet a
de si mateixa i exageradament preocupada de la seva imatge.
Potser és la societat cultural i artística la que més pateix
aquesta trista malaltia. Conec, per exemple, dos escriptors que no
tenen altre ideologia que la d'adorar-se a si mateixos, que no
tenen altre religió que retre culte a la seva còrpora, que no
admeten cap crítica ni són capaços de l'autocrítica perquè estan
convençuts de la seva infalibilitat creativa, que han estat
incapaços d'estimar algú de bon de veres perquè ja tenen prou feina
d'estimar-se a si mateixos, que quan han escrit un foli sembla que
haguin fet un ou de dos vermells i necessiten pregonar tal gesta
als quatre vents. En general, però, són molts els artistes, poetes,
escriptors, músics, que es pensen tocar el cel amb un dit quan no
tenen més que la indiferència pública i una falsa admiració, de
compromís, dels oportunistes que els envolten. Diuen que tenen
molts amics i no en tenen cap a l'hora suprema de la veritat. I com
n'han de tenir si són manipuladors, tergiversadors, de mirada borda
i cor petit? I no entrem ja en el món de determinats actors i
pseudoactors, com aquests personatges de les revistes del «cor»,
que més que del cor s'haurien de dir del sotaventre. Tot plegat,
l'univers dels narcissisme.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.