05/06/01 0:00
TW
0

John Steinbeck (Salinas, Califòrnia,1902 Nova York, 1968) publica East of Eden, una novel·la no massa ben rebuda per la crítica nord-americana però que agradarà molt al director de cinema Elia Kazan, el qual, tres anys després, en fa una pel·lícula memorable. El film significarà la consagració definitiva del jove James Dean, que representarà, mundialment, la joventut rebel, i d'alguna manera, la revolta per la revolta, contra les institucions públiques i també, contra, la societat en general. Steinbeck havia viscut situacions semblants a la del seu personatge. El 1926 abandonava els seus estudis a la universitat i treballava de qualsevol cosa, sempre insatisfet i amb la protesta a la boca. Contactà amb les capes més deprimides d'aquella població urbana i prengué part en les vagues dels jornalers del camp, entre d'altres mogudes, tot això reflectit amb una certa fidelitat a les pàgines del seus relats. Vingué aleshores la segona Gran Guerra i Steinbeck treballà com a corresponsal. Però anem a la seva involuntària creació, James Dean, fill de la seva obra, nascut del Cinemascope i el War nercolor. El crític Javier Coma ha dit del jove actor que «era pràcticament la mateixa persona en el cinema i en la realitat» i Juan Marsé comenta que es tractà «d'un jove príncep que regnà després de morir, ja que dues de les tres pel·lícules que protagonitzà arribaren a les pantalles després del tràgic accident d'automòbil que li costava la vida el setembre del 1955».

Explica Javier Coma que «en rodar-se la seqüència del sopar, quan Adam Trask (Raymond Massey) ordena al seu fill Cal (James Dean) de llegir un determinat versicle de la Bíblia, el jove actor, a qui Massey no suportava, complí una singular i secreta ordre de Kazan: marmolar paraulotes en lloc de pronunciar les frases previstes. Massey, irat, començà a cridar i Dean l'insultà, i tot això mentre la càmera seguia rodant; llavors, els actors, hagueren de substituir les seves paraules per les del guió, doblant-se a si mateixos». Però la gran escena no podia esser més realista, doncs era real, és a dir, el producte d'una brega entre actors. I és que Dean era el mateix dins i fora del plató. Quan es llançà amb el seu cotxe esportiu cap a la mort tenia només vint-i-quatre anys i ja aleshores era un ídol de la jovenesa. Per quin estrany motiu, triomfador, milionari, imitat pels al·lots i adorat per les al·lotes, sentia fàstic per tot allò que l'envoltava? La generació que el precedia, la dels seus pares, havia hagut de passar per l'infern de la Segona Guerra Mundial i també per la Guerra de Corea. La doble victòria omplia belles perspectives a l'American Way of Life que dominaria els anys 60. Però James Dean s'estima més deixar la seva protesta multigeneracional com una bandera que fins i tot va estar present en el maig del 68. Així doncs, tres són els símbols de la jovenesa eterna d'acord amb la cronologia de la seva mort física: Humphrey Bogart, James Dean i Che Guevara.

Miquel Ferrà i Martorell