Neix l'emperador Adrià (76)

Neix a Roma Adrià, que serà un dels emperadors més importants de la seva època. Fill adoptiu i successor de Trajà, ha passat a la història com el fomentador de la indústria, les arts i les lletres. Reformà l'administració i construí a la vora del Tíber el seu mausoleu, més conegut com castell de Sant Àngel. Per què aquell tan gran mausoleu? Per guardar quatre ossos que s'ha enduit la polseguera del temps? Potser la famosíssima escriptora Marguerite Yourcenar es va fer la mateixa pregunta i la volgué respondre mitjançant una de les millors novel·les històriques que mai no s'havien escrit. Llibre model que es planteja la reconstrucció d'un gegantí personatge i d'una època històrica ben interessant. Però tal volta el mèrit més decisiu de Yourcenar sigui el d'haver sabut interpretar pensaments i sensacions. Yorcenar trigà més de vint anys a confegir totes les dades d'aquesta novel·la i el resultat és tota una filosofia de la vida, és a dir, el millor homenatge que l'escriptora podia fer al destacat emperador. «Aquest matí he anat a veure el meu metge Hermògenes, que ha tornat a la vila després d'un llarg viatge per Àsia. M'havia d'examinar en dejú; ens havíem de trobar a les primeres hores del dia. M'he ajagut en una llitera després de despullar-me del mantell i de la túnica. Evitaré donar-te detalls que et resultarien tan desagradables com a mi mateix, i la descripció del cos d'un home que torna vell i es prepara a morir a causa d'una hidropesia del cor. Diguem només que vaig tossir, respirar i aturar l'alè segons les indicacions d'Hermògenes, alarmat ja aquest pel ràpid progrés de la malaltia...» El mèrit de Yourcenar és saber fer un personatge de la vida quotidiana, ja resignat a la magna idea de la mort, ell que ho ha tingut tot, que ho ha gaudit tot, que disposa d'un poder social, econòmic i polític il·limitat... i que no pot aturar, malgrat tenir els millors metges del regne, la marxa inexorable del temps i de la malaltia... «L'ull d'Hermògenes només veia en mi un sac d'humors, una trista barreja de limfa i sang. Aquest matí he pensat, per primera vegada, que el meu cos, aquest company fidel, aquest amic més segur i més conegut que la meva ànima, no és més que un monstre amagat que vol devorar el seu amo...». Però ja una altra casta de mort l'havia perseguit quan era cap de tropes victoriós: «A Espanya, prop de Tarragona, un dia que visitava tot sol una mina mig abandonada, un esclau, la llarga vida del qual havia passat quasi per complet en aquells corredors subterranis, es llançà sobre mi armat amb un ganivet. Molt lògicament es venjava en l'emperador dels seus quaranta-tres anys d'esclavatge. El vaig desarmar fàcilment, i el vaig entregar al meu metge; la seva ira es calmà, i acabà convertint-se en el que veritablement era un ésser amb no menys seny que els altres i més fidel que molts. Aquell culpable, que la llei salvatgement aplicada hauria manat executar a l'instant, esdevingué per a mi un servidor útil...