Contes de vacances (1886)

Santiago Ramon y Cajal (Petilla de Aragón, Navarra, 1852"Madrid, 1934) escrivia en aquests darrers dies ja apropats a l'estiu, quan els universitaris preparaven els exàmens i el retorn a casa seva, fora de les aules, uns «contes de vacances», a manera d'entreteniment que venia a afegir els seus mèrits investigadors en el camp de la medicina, els de l'home literat. Les seves experiències com estudiant repetidor d'algunes matèries del batxillerat, el seu treball infantil com aprenent de sabater i barber, el seu retorn seriós als estudis, el seu pas amb més que total aprofitament per la facultat de Medicina, la seva estada a Cuba amb el grau de capità en els servei de Sanitat, els seus treballs de laboratori després, els seus fracassos en diferents oposicions, les seves càtedres a algunes facultats de província, la d'Histologia a Madrid... Tota una vida rica, riquíssima, en experiències que donaren per fruit obres com La meva infantesa i joventut, Xerrades de cafè, El món vist als vuitanta anys, Els tònics de la voluntat i La psicologia dels artistes, entre d'altres treballs d'entretinguda fesomia literària, sempre amb un fil de bon humor i un cert esperit crític. Segurament, els personatges escollits per Cajal, que tenen «tanta vida», han existit en la realitat... «Joan Fernández, protagonista d'aquesta història, era un metge jove, de vint-i-vuit anys, seriós, estudiós, no mancat d'aptituds però força pessimista i amb algun gest de misàntrop. Orfe, sense parents, vivia concentrat i enutjat en companyia d'una antiga serventa familiar. En aquell moment, el nostre heroi, ja sentia fàstic per la vida i rebutjava la societat. No tenia gaire cura de ls clients ni del tractament amb els amics, que el veien de mica en mica, i passava alguns temps absort en la lectura d'obres, la tonalitat melancòlica de les quals lligava bé amb el segell sentimental del seu esperit. Li agradava de pensar que ell no havia inventat la dissort i que el seu trist concepte del món i de la vida era compartit per altres caps forts i de cultura. Es comprèn molt bé el perquè Joan es distreia i entretenia en la lectura de Hartman i Schopenhauer, l'antipàtic i enfollit Nieztsche i l'auster i profund Gracián. I així, l'orgull de coincidir amb l'opinió de tan qualificats homes li produïa, a ràfagues, algun consol...» El pessimista corregit, el professor de Wurzburg, l'home natural i l'home artificial, els fabricants d'honradesa, els habitants de la casa maleïda... Personatges per conèixer en temps de vacances, a la muntanya o la platja, al sol o a l'ombra i que ens descobreix un Ramón y Cajal escriptor, que supòs que els professionals de la ploma, amb la seva gelosia habitual, no han sabut acceptar com pertoca.