«Il Gattopardo» al cinema (1963)

31/05/01 0:00

Una de les grans novel·les del segle XX, Il Gattopardo, de la qual és autor Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), és portada al cinema i estrenada amb gran èxit de pública i crítica. Ja altres vegades ens hem referit a Tomasi de Lampedusa, especialment per la seva semblança-coincidència amb l'obra del nostre Llorenç Villalonga. Parlant d'aquest darrer, diu un crític de l'Espasa: «La seva primera novel·la, Mort de Dama, escrita el 1921 i publicada el 1931, recreació irònica i afalagadora de la decadència de la seva pròpia classe a Mallorca, que causà un cert trastorn en els mitjans, però passà ignorada per al públic. El 1924, abans que sortís Il Gattopardo de Lampedusa que traduiria el 1962 i amb la qual tanta cosa té en comú, escriví, ambientada en el mateix univers, Bearn o la Sala de les Nines, publicada el 1945 i l'edició catalana de la qual (1961), que guanyà el premi Nacional de la Crítica, el ratificà com un gran novel·lista».

També Villalonga podria veure Bearn al cinema però la pel·lícula, que tenia nombrosos defectes d'ambientació, no arribà gaire lluny. Tot el contrari del Gattopardo, del qual Luchino Visconti va fer una obra mestra. Magnífica fou la interpretació de Burt Lancaster que va saber brodar el paper de Fabrizio Corbera, príncep de Salina.

No més meritós fou Alain Delon dins la pell de Tancredi i Claudia Cardinale tot reencarnant el personatge d'Angelica.
Potser la part més bella i acuradament adaptada del film sigui la festa en el palau dels Ponteleone, amb el vals ballat pel príncep i Angèlica, tot immers en el luxe dinovè que tan magistralment sap reproduir Visconti. És molt difícil que una pel·lícula tan llarga, tan completa, o per a dir-ho d'una altra manera, tan narrativa, sigui suportada pel públic cinèfil sense badallar i així és la cosa, l'interès i la curiositat fan una bella combinació que atreu qualsevol i l'introdueix en aquella Sicília d'aristòcrates, cacics i serfs. Hem llegit també els contes de Lampedusa i ens semblen igualment cinematogràfics, més apropats, és clar, a l'autobiografia de l'escriptor. Roman Gubern, en parlar a la seva Història del Cine del Gattopardo explica que «resta dempeus, en canvi, la rica i proteica personalitat de Visconti, renovant-se constantment i polsant un amplíssim registre que va des de l'examen crític de la història italiana a Senso i Il Gattopardo, segons la novel·la de Giuseppe Tomasi de Lampedusa, on el realisme crític aplicat a la investigació historiogràfica del Risorgimento s'uneix a un resplendir formal, amb l'ajut del Technicolor...Així, a Il Gattopardo, Visconti contempla el Risorgimento en la perspectiva d'una revolució fallada i traicionada.

Film d'enyorança i repulsa alhora, tingué la seva formulació en una frase de Tancredi: «Si volem que tot pugui seguir tal com és, es necessari fer un canvi».

I entorn d'aquestes paraules gira tota la novel·la i també tota la pel·lícula.

Miquel Ferrà i Martorell