La instantània

Ficant-se sense manies a conèixer la ciutat, de sobte ens envolta el perfum del cafè acabat de torrar "n'hi ha sacs plens arrenglerats al carrer", de les roses menudes que s'utilitzen per a fer infusions, de l'encens que algú ha començat a cremar. Tot un món ben natural i gens exòtic, si el visitant ho mira amb bons ulls i sense folklorismes. La passejada ens permet llegir, com si tinguéssim un llibre obert. Les botigues modestes, els grans palaus, l'home que surt del hammam, la dona que mira amb desig les joies d'un mostrador, els joves que esperen que el venedor acabi d'omplir el tassó de suc de magrana... Són els capítols del llibre que mai no acaba.

Entra al pati de la Mesquita dels Omeies i s'enlluerna amb els mosaics de les parets. Una execució perfecta d'arbres i filigranes, sanefes d'or i vidre. El minaret punxa el cel horabaixenc, amb els ocells que cada dia s'espanten amb el cant del muetzí. A la mesquita encara hi conviuen els arcs d'un temple dedicat a altres déus: fa cinc"mil anys era un temple arameu, després temple de Júpiter i església cristiana. Quan es lleva les sabates i es fica a l'interior, comprova la quietud, la convivència entre qui hi va a resar i qui només hi entra a mirar. La tomba de l'interior és de sant Joan Baptista o del profeta Yahia, segons qui ho miri. Sovint es cerca la clau de la casa, pels carrers de Damasc.