Bu-Amema, un revoltat molt fanàtic, que nom realment Moh
ammed-Ben- Arbí-Hadjí, nascut el 1840 i enemic dels francesos,
promou, en el sud del territori oranès, una insurrecció, amb
víctimes civils. Així, foren assassinats pels moros centeners
d'espanyols, la majoria menorquins i alacantins, encara que hi
havia també molts treballadors mallorquins, quan tots plegats es
dedicaven a la collita de l'espart. Cares sortien algunes
d'aquelles espardenyes!
El 1900 Bu-Amema es va haver de sotmetre als francesos.
Morí vuit anys després. El 1830 els francesos començaren la
conquesta del país amb la presa d'Alger i el 1847 aconseguiren la
rendició del capitost Abd-El-Kader. Després, del 1850 al 1871
pacificaren la Cabília i ocuparen els oasis del sud. Llavors, els
francesos inauguren una política d'assimilació per tal d'instal·lar
colons europeus a les terres més fèrtils.
Podríem dir que n'Abd-El-Kader ens podria semblar la cara
oposada de Bu-Amema, vull dir pel que fa a la noblesa de caràcter i
la generositat amb els enemics vençuts. Abd-El-Kader, emir de
Mascara, cabdill algerià morabita. Proclamà contra els
colonitzadors la guerra santa (1838), i s'alià amb el Soldà del
Marroc. En no poder evitar la derrota marroquina d'Isly, el 1844,
les coses se li posaren difícils. Es va haver de retre l'any 1847.
Amb merescuda fama d'heroi, en mans dels francesos, fou traslladat
a França i allà l'empresonaren. El seu captiveri durà fins al 1852.
Finalment alliberat, ja no tornà al seu país i cercà refugi a
Damasc, on va viure fins al dia de la seva mort, el 1852.
Un fragment d'una novel·la de Karl May ens podria fer evocar la
desesperada fuita dels supervivents d'aquella paorosa matança de
Bu-Amema: «Seguirem hora rere hora i la singular filera de roques
sorrenques semblava no tenir fi. Una hora abans del migdia es va
fer sentir tant la calor que homes i animals havien de menester tot
d'una un descans. Aleshores els penyals es trobaven tan propers,
que tingueren a l'abast de la mà els seus contraforts. El cim
estava doblat en forma d'arc de ferradura, que fou assenyalat per
tots els que formaven la caravana com el lloc millor per a fer un
atur, una opinió que jo no podia compartir. Descendírem els genets
i per un breu moment posàrem en terra la càrrega dels camells.
Veritablement, jo no tenia cap confiança en aquell lloc, doncs si
érem atacats, en tindrien prou els agressors en tancar l'entrada de
la ferradura i aleshores, quedaríem en mans dels nostres enemics.
Vaig callar i quan tothom hagué acampat, vaig observar un bon espai
del desert i els penyals dels voltants. Al nord de nosaltres, a
devers un quart d'hora de marxa, volaven sobre les roques alguns
voltors del desert... Hem de marxar d'aquí! "Vaig exclamar" Els
tuareg no són molt lluny i ens atacaran d'un moment a
l'altre...
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.