Neix Kateri Tekakwitha (1656)

24/05/01 0:00

Neix Kateri Tekakwitha al poblat dels indis Mohawk Ossernenon, que és actualment Auriesville, Nova York. La seva història és la d'una nina que resta sense pares als quatre anys i que rep el sagrament del baptisme quan n'ha fet vint. Entregada al cristianisme, plantà una creu rere aquell poblat indi i predicà contra la bruixeria, els rites sagnants i la tortura dels captius. La seva lluita fou llarga i és plena de casos exemplars de germanor i generositat. Morí el 1680 a Caughnawaga, Canadà. Tingué doncs una vida breu i la seva mort, envoltada de mística devoció, seria la causa que Roma la consideràs venerable i cap als anys 30 els catòlics nord-americans, amb el capellà jesuïta John Wynne, com a postulador de la causa, la volien com a santa en els altars. Els miracles que se li atribuïen, amb testimonis i documents, foren prou motiu per beatificar-la i d'aquí que Nova York, la «gran poma», la metròpoli dels Estats Units per excel·lència, la tengui com a patrona de l'església local tot i que era indígena i d'un poble, orgullós i bèl·lic, que lluitava sovint contra els colonitzadors anglesos. Aquest és el retrat interior que n'ha deixat un dels seus biògrafs: «Un rostre tot ple d'innocència però també de saviesa.

Posseïa el regal de la fe i l'esperit del sacrifici i això es transparentava en els seus mots i la seva mirada. La feren sofrir, la maltractaren o la donaren per boja. Ella seguí endavant amb el seu missatge, mescla de caritat i pacifisme. Les missions índies a les diòcesis de l'oest no dubtaren a fer-la servir d'exemple permanent, tot unint l'ètica del cristianisme en tot allò que formà la cultura autòctona del poble Mohawk i d'altres nacions pell-roges...

Tanmateix hi ha tot un martirologi dels indis assassinats o esclavitzats pels blancs. Diu Andrew McNeil que els colonitzadors blancs no comprenien ni volien entendre els indis i la seva forma de vida i tampoc no es preocupaven del seu futur. El búfal era l'animal de la prada que servia als amerindis del nord com a mitjà de supervivència i que aprofitaven en la seva totalitat. Però tant els caçadors blancs com els constructors del ferrocarril mataven grans quantitats de búfals, atemorien els ramats, els delmaven i també tallaven els arbres dels boscos, igualment sagrats en les creences indígenes, puix es consideraven habitatge d'altres molts animals i ocells que Déu protegia. Els indis lluitaren aferrissadament contra els invasors que els volien robar els territoris de caça i els blancs demanaren ajut als seus governs per tal d'exterminar els llegítims propietaris d'aquelles àrees geogràfiques. Començaren així les grans guerres sobre una frontera que es desplaçava ràpidament a benefici de la raça blanca. De 1855 a 1877 es produïren les batalles decisives i la gran derrota dels pell-rojos. A Ash Hollow, Birch Coulee, Kilder Mountain, Wagon Box, Beecher Island, Salt River, Lava Beds, White Bird Canyon... Matances d'un exèrcit organitzat del segle XIX d'indis amb armes primitives dels sioux, cheyennes, arapahos, modoc, nez-percé...

Miquel Ferrà i Martorell