TW
0

Parlem una mica més sobre el drama dels presoners francesos a Cabrera vist a través de la literatura. L'escriptor Josep Pla ho explica així: «Els presoners vàren estar cinc anys justos a Cabrera; des del maig del 1809 al maig del 1814, quan es va produïr la primera gran desfeta napoleònica. Dels nou-mil presoners arribats en retornaren al seu país només tres-mil sis-cents. Quasi les dues terceres parts del total moriren miserablement en aquella illa. Els detalls són innecessaris. Els desterrats visqueren en els racons de la costa o sota enramades fetes amb branques i soquetes d'arbustos. Pràcticament sense roba, en un estat higiènic espantós , indescriptible. La fam fou molt gran i fins i tot s'arribà a menjar la carn d'un company mort. Però de tots els sofriments, el més gran fou tal volta la manca d'aigua permanent. Enmig de l'immensa llum que envolta l'illa silenciosa, sota el resplendir buit de les seves nits superbes, sembla bategar encara, en el seu aire, el record de la tragèdia. El maig de 1814 varen poder marxar els supervivents, no sense haver cremat, abans, les cases, barraques i ombres que construïren. Mentre els vaixells tensaven les seves veles al davant de la fumassa que pujava del munt de fems i misèria, els supervivents de Bailen pogueren escoltar un adéu a Cabrera, del qual n'han romàs aquestes estrofes: «Adieu, rochers; adieu, montagnes,/ grottes, déserts, antres aff reux;/ nous laissons vos tristes campagnes/ pour revoir un séjour hereux./ Nous pouvons chanter à la ronde/ que la paix nous ressu cita;/ car on revient de l'autre monde/ quand on revient de Cabrera...»

Un altre escriptor i periodista, Miquel dels Sants Oliver, evocant aquell dolorós episodi, escrivia: «Ni les selves verges d'Amèrica a la qual es confiaren els aventurers d'Hernan Cortés, ni el camí d'Smolensko o de la Beresina, en la terrible retirada de Rússia, amagaven tant horror com la solitària illa on aquelles llegions ocioses, afamagades i nues, perderen cinc anys, els millors de la seva jovenesa fecunda, en un infortuni callat i obscur».

El drama franco-napoleònic de Cabrera i pel que fa a la literatura, podria anar, doncs, del braç d'aquella retirada de Rússia, també tan evocada per plomes famoses i no tan famoses. Famós i més que famós, altament popular, fou Ponson du Terrail amb el seu geni al personatge Rocambole, pare de l'aventura detectivesca. De les pàgines de L'Herència dels Dotze Milions és aquest fragment: «Un d'aquells homes portava un uniforme destrossat però sobre el teixit s'hi veien encara les insígnies de coronel. Devia tenir trenta-cinc anys i era alt, de cara noble, i en els seus ulls blaus hi podien veure alhora l'energia i la bondat. Portava el braç dret en un embenatge i també lligat el cap amb benes tacades de sang.

Una bala li havia trencat el braç i un cop de sabre, el front...La cara de l'oficial s'havia posat sobtadament pàl·lida i mostrava els seus espantosos sofriments: tot el seu cos s'estremia i tremolava i tota la seva força es concentrava, només, en els ulls que conservaven una expressió de calmada altivesa...»

Miquel Ferrà i Matorell