«I encara vaig aconseguir de surar i magre com un cuc em
dugueren a un calabós del Castell de Bellver. El govern de l'illa
de Mallorca, temerós que tots nosaltres fóssim passats a ganivet o
penjats d'una forca a mans de la gent enfollida, ens va confinar a
Cabrera, on ja hi havia milers de compatriotes. Allà, abandonats,
morint a poc a poc, sense medicaments ni provisions, moríem de fam
i de misèria. No quedaren en tota aquella illa, deserta abans de
ser camp de presoners, ni aus, ni llebres, ni rates, ni res que es
pogués menjar o que servís per enganyar la panxa. Com molts, jo
vaig morir de desnodrició en aquell illot del diable i dos
companys, també polonesos, per a no seguir la meva sort, cuinaren
part del meu cadàver...».
Aquest fragment pertany a un dels episodis de la meva novel·la
El Fabulós Viatge del Minerva, publicada el 1975. Val a dir
que les aportacions literàries al tema de Cabrera i dels presoners
francesos que allà tingueren el seu calvari, són moltes, la
darrera, una novel·la de Baltasar Porcel. Es referia a tan dramàtic
capítol de la nostra història aquell altre escriptor llenguadocià,
Ernest Gaubert (1882-1945), autor de La Majorquine i que en un dels
seus diàlegs ens refereix que «entre el mes de maig de 1809 i
finals de juny de 1814, prop de deu-mil homes agonitzaren, dins
aquest illot de tres llegües de perímetre, sense cap notícia dels
seus, gairebé sense vestits, sense metges, sense recursos. Ja hi ha
literatura a bastament que explica el que va ser aquest formidable
suplici de fam. Tots els relats coincideixen a detallar el que va
ser la desfeta de l'home per la misèria. En aquella situació
desesperada arribaren fins al canibalisme. L'agonia dels mercenaris
de La Hache empal·lideix devora les esgarrifances d'aquest exèrcit
que estigué morint-se durant més de cinc anys. En tenien vint.
Desenterraven les arrels, rosegaven les escorces, feien bullir els
cinyells. La majoria anaven completament nuus. N'hi hagué tres-mil
que moriren de fam i de misèria fisiològica. Dins aquesta presó de
pedres i aigua salada, quan no podien apavaigar la set més que amb
una font salabrosa i insuficient, nodrits amb bacallà sec, faves i
pa, encara varen saber riure. Muntaren un teatre al fons d'una
cisterna abandonada. La comèdia els feia oblidar la manca de
menjar. Entre sis o deu faves o deu grams de pa, sa butaca! I no hi
havia localitats per a tots. Els anglesos es compatiren d'aquesta
situació, varen embarcar els sobrevivents i els tractaren amb
humanitat, abans de retornar-los al seu país. No tots eren
francesos; hi havia sards i també italians. Els varen oferir la
llibertat si volien servir contra l'Emperador. Ells ho
refusaren...».
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.