TW
0

Corresponsal d'alguns diaris nord-americans, John Reed (Portland, Oregon, 1887-Moscou, 1920), publica en el «Metropolitan» un interessantíssim llibre-reportatge sobre la revolució mexicana, Mèxic Insurgent, que el fa famós entre els lectors i, a més a més, l'obra és portada al cinema pel realitzador francès Pierre Leduc. Aquesta bona rebuda fa que els seus periòdics el destinin a Rússia com a corresponsal de guerra de la Revolució d'Octubre, on va escriure els articles que Warren Beatty convertí també en pel·lícula el 1981. Políticament, Reed fou el fundador del partit comunista als Estats Units i hagué d'anar a l'exili. Visqué a la URSS i quan morí fou solemnement enterrat a la Plaça de Moscou.

Ara, tot fent un lloable esforç, Edicions de 1984 ha publicat Mèxic Insurgent en català i en recomanen la lectura amb aquestes paraules: «Les seves cròniques, escrites amb un estil literari que contrastava amb el periodisme fet fins aleshores, ofereixen una profunda visió de les causes que transformaren la societat, i descriuen els dirigents revolucionaris amb una humanitat, uns detalls psicològics i una exactitud que només era possible de fer amb una estreta convivència amb els revoltats». Dies difícils sobre els quals Anna Fernández ha fet una magnífica traducció de l'original anglès. Una autèntica odissea on el periodista s'havia de jugar la pròpia vida a cada passa que donava. Fou un autèntic «Soldat de Ploma», que és el nom de la col·lecció a la qual pertany aquesta edició en la nostra llengua i que és un plaer de llegir... «Cap a les dues de la matinada, vaig trobar dues 'soldaderas' assegudes al voltant d'una foguera i els vaig demanar si em podien donar 'tortillas' i cafè. Una d'elles era una índia vella, de cabells grisos, amb un somriure perenne, i l'altra, una noia prima de no més de vint anys, que donava el pit a un nadó de quatre mesos. Estaven encimbellades a la punta extrema d'un vagó plataforma, amb el foc encès damunt d'un piló de sorra, mentre el tren avançava sotraguejant i balancejant-se. Al seu voltant, amb l'esquena recolzada en elles i els peus sobresortint per entremig, hi havia una gran massa disgregada d'éssers humans que dormien, que roncaven. La resta del tren era a les fosques en aquella hora; aquella era l'única parcel·la de llum i escalfor en la nit. Parlàvem mentre jo mastegava la 'tortilla', la dona gran agafava un tros de carbó roent amb els dits per encendre's la cigarreta de fulles de blat, preguntant-se on seria la brigada del seu Pablo aquella nit...».

Miquel Ferrà i Martorell