Alzamora torna a la poesia amb un llibre «innovador» i «avantguardista»

Bartomeu Fiol és l'autor del pròleg de «Mula Morta», editat per Proa

Alzamora fou apadrinat per Carme Riera i Pere Gimferrer.

A.GOMILA.Barcelona20/05/01 0:00

Acompanyat per dues «primeres espases» de la literatura catalana, Carme Riera i Pere Gimferrer, i en un escenari conegut "l'Espai Mallorca", Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) va presentar a la premsa barcelonina el seu retorn a la poesia després de la seva primera experiència novel·lística a L'extinció. El títol del seu tercer poemari és tan diferent i «innovador», segons els seus partenaires, com el contingut del mateix. L'apunt significatiu a aquest ràpid repàs al poemari el va fer el propi Alzamora quan assegurà que, en la seva opinió, aquest és el llibre més mallorquí que ha escrit mai.

Alzamora va voler emfasitzar la presència d'un títol més aviat enigmàtic. De fet, no presenta aquesta conjugació per casualitat, sinó per la fascinació que sent el poeta envers l'híbrid de cavall i ase per la seva potència i esterilitat, «com a referència a l'existència humana», i les connotacions que té això en la literatura, «entre el dir i el no dir». El sisè poema de la primera de les tres parts d'aquesta Mula morta ofereix la clau de tot això, ja que ve a dir que «en la poesia no hi ha res», a part d'accentuar el buit que ha patit Alzamora durant els quatre anys que li ha dut la seva escriptura.

Així mateix, l'autor pensa que la mula és un animal molt adient per resumir la Mallorca actual, no la dels seus padrins, que ha volgut recuperar al poemari. Per ell, «la mula és un animal que es passa la vida treballant de manera ingrata i, a Mallorca, com a mínim, quan mor el deixen tirat fins que es podreix». Com una manera d'enfosquir encara més el sentit de les primeres incursions del lector dins el volum, apareix a les seves primeres pàgines una foto del poeta amb un títol escaient, segons ell: «Una mula morta».

Tanmateix, Gimferrer, que va ser qui més va remarcar aquesta obscuritat «intencionada», pensa que cal una segona lectura. «Hem d'oblidar-nos de la parafernàlia "diu l'autor d'El diamant dins l'aigua" i anar als poemes com a tals. Llavors, la cosa esdevé més plana». El padrí d'Alzamora, tanmateix, situa directament «aquest llibre insòlit pel títol i la concepció» entre la tradició avantguardista catalana dels Brossa, Foix i, fins i tot, Salvat-Papasseit amb «una altra línia més conceptual, que apareix quan aquesta avantguarda de tradició francesa s'obre a un abast més ampli».