Alfons XIII i el redactor Montecristo, 1902

17/05/01 0:00

El 17 de maig de 1886 neix, pòstum, en un moment de forta inestabilitat política, Alfons XIII i la seva mare, Dona Maria Cristina, segueix amb el seu paper de regent fins el 1902, quan el seu fill , tal dia com avui, compleix la majoria d'edat i el proclamen rei amb totes les conseqüències que això significa, és a dir, que als setze anys sap que ha de governar un país ingovernable. Els homes que l'envolten no són criatures. Maura té quaranta-vuit anys i Sagasta setanta-sis, cap conservador i primer ministre, respectivament. Alfons s'estrena i s'entrena. Assisteix repetides vegades al Consell de Ministres i procura intervenir en tot allò que el pugui anar acostumant a les preocupacions de l'Estat. Un famós redactor, millor diríem popular, li segueix les passes. És el cronista que se signa, invariablement, «Montecristo» i que nom, realment, Eugenio Rodríguez Ruiz de la Escalera...

«Vivia Montecristo en el carrer de Bárbara de Braganza, a un pis amb reixes a l'exterior, que fa cantonada amb Conde Xiquena. Semblava la casa d'un cardenal italià del Renaixement i encara del XVIII, durant aquells anys evocats per Sardou en la seva impressionant Tosca, que llavors Puccini dugué a coneixement i familiaritat de tots els públics. Es veien prestatges de l'altària d'un home plens de llibres i en la taula superior, límit del raspall de plomes, escultures religioses policromades, fragments d'algun retaule gòtic, objectes diversos del més pur estil eclesiàstic. Ornant un sofà jacobí s'oferien als ulls i al tacte una seda fina, una capa abacial i un mocador de Xina. Dues làmpades Berger perfumaven les sales amb suau aroma de sàndal oriental. Dormia el cronista en un llit del Renaixement, i els burós, i en general el mobiliari, tirava a un tonificat eclecticisme, síntesi de diferents estils, que igual produeixen la basílica compostel·lana, un boudoir de Madrazo o un xalet a l'anglesa en el camp...».

Aquest és el periodista que dóna sempre seguit noves del que fa l'Alta societat, la «jet-set» d'aleshores, i sobretot explica els esdeveniments de la Cort amb pèls i busques. Però el que va remoure tots els diaris fou el primer missatge del Rei: «En rebre de mans de la meva augusta i benvolguda mare els poders constitucionals, vull enviar des del fons de la meva ànima una salutació cordial i afectuosa al poble espanyol. L'educació que he rebut em fa comprendre que ara pesaran damunt de mi deures que he d'acceptar sense cap dubte, de la mateixa manera que sense dubtar-ho he prestat jurament a la Constitució i la Llei. És ben cert que em manca experiència per a la gran missió que m'ha estat confiada. Però els meus desitjos de correspondre a les aspiracions del país i la meva intenció de viure en permanent contacte amb el meu poble són tan grans, que esper rebre de la seva inspiració el que el temps trigaria en ensenyar-me...».

Intenció i inspiració en la mateixa frase. En deman quin literat li feia els discursos...

Miquel Ferrà i Martorell