La gran literatura epistolar (1721)

Apareixen publicades a Amsterdam, anònimament, les Cartes Perses, una sàtira sobre els costums, l'abús del poder, les lleis i institucions de França. Té un gran èxit. Després se sabrà el nom del seu autor. És Charles-Louis de Secondat, baró de la Brède i de Montesquieu, que des de llavors serà conegut només amb aquest darrer llinatge. Inspirat en aquest gènere, José Cadalso, el 1789 publica Cartas Marruecas, en què tres personatges, dos marroquins i un espanyol, porten a judici crític la societat espanyola. Però hi ha tot un ventall de llibres en forma epistolar que mereixen també la nostra atenció, com les Cartas filológicas, obra erudita de Cascales, publicada el 1634; les Cartas eruditas de Feijoo (1742-1760) que continuen i completen el Teatro Crítico; Cartas del Pobrecito Hablador, col·lecció de textos satírics de Larra (1832), enginyosa i amarga crítica de la societat espanyola, en la qual es va inspirar, algun temps després, Sebastián Miñano per redactar les seves Cartas de un Pobre Holgazán; Cartes a Lucili, obra mestre de Sèneca, en què fa gala el gran pensador de tots els mitjans del seu enginy i de tota l'elegància del seu estil, exposant-se, en tals textos, la doctrina estoica, amb curioses analogies amb les creences morals dels cristianisme (s.I després de Crist); Cartes de Ciceró, és a dir, tot un aplec d'epístoles familiars dirigides a àtic, Quint i Brut, document històric imprescindible per a l'estudi dels darrers dies de la república romana; Cartes de Madame de Sévigné, publicades el 1726 i dirigides a la seva filla Madame de Grignan, un dels monuments de la literatura francesa del segle XVII; Cartes de Junius, sàtires polítiques que sortiren publicades a Anglaterra en les pàgines del Public Advertiser, de 1769 a 1772, contra el ministeri de Lord North; Cartes de Plini El Jove, en deu llibres, epístoles enginyoses del segle II... Hi ha també tot un patrimoni catòlic d'aquest gènere literari, des de les Epístoles de Sant Pau a les Cartes de Santa Tereseta de Lisieux... Tingué gran popularitat aquella Epístola moral a Fabio, primer atribuïda a Rioja i després a Pedro Fernández de Andrada: «Fabi, les esperances cortesanes/ presons són on l'ambiciós es mor./ Aquell entre els herois és comptat/ que el premi meresqué, no qui l'aconsegueix/ per vanes conseqüències de l'Estat./ Com de callada passa les muntanyes/ l'aura tot alenant mansament!/ Com és de xerradora i sonant entre les canyes!/ En el plebeu fang mal torrat/ hagui ja qui begué tan ambiciós,/ com en el tassó murrí tan preciat».