15/05/01 0:00
TW
0

El duc d'Osuna i el virrei de Milà conspiren per apoderar-se, per sorpresa, en un audaç cop de mà, del territori de Venècia, que des de l'Edat Mitjana és el centre d'una república aristocràtica molt pròspera que, sota el govern dels dux, va saber estendre la seva influència sobre una part de la Llombardia, la Dalmàcia, l'Albània i part de la Morea, la Macedònia i algunes illes de l'Arxipèlag.

En els segles XIV i XV hi va haver un important contacte comercial entre els mallorquins i els venecians, ja que l'illa era un centre redistribuïdor dels productes de la Mediterrània. Les galeres venecianes, que navegaven en grup cap a Flandes, feien escala als ports mallorquins i rebien comandes dels nostres mercaders. Però tornem als dies de la conspiració, dins la qual hi estava també implicat Francisco Gómez de Quevedo y Villegas (1580-1645), el famós polígraf de les lletres castellanes, que en aquell moment, no sabem el perquè, s'havia aficat en aquesta casta de política bruta.

Recordem el caràcter, tan especial, de Quevedo, que es manifesta a través de l'activitat intel·lectual. Es distingí, especialment, en la poesia lleugera, satírica i burlesca i molts personatges del seu temps en sortiren malparats. Estudiós dels afers públics, sempre des de la sàtira, donà a la impremta obres com Política de Dios, Marco Bruto o Tratado de la Providencia Divina. Gran admirador de l'art pictòric de la Itàlia renaixentista i barroca, en col·leccionava alguns quadres que estimava més que cap altra cosa. La conspiració no tingué cap èxit i Venècia conservà la seva independència. Però aquesta història em recorda un relat semifantàstic de Vladimir Nabokov (1899-1977) que porta per títol La Veneziana i que gira entorn d'una pintura del segle XVI, tot evocant aquella època tan plena d'intrigues...

«Era sorprenent el rostre de la Veneziana, el front pulcre banyat per la lluentor d'alguna lluna color d'oliva; els ulls totalment oscurs; la plàcida expressió expectant d'uns llavis suaument tancats, li feien veure netament la bellesa real d'aquella altra Maureen, que seguia rient, aclucava els ulls i movia les seves parpelles en una lluita inacabable amb la llum del sol; la suor, lluenta, relliscava i corria pel seu vestit blanc quan separava amb la seva raqueta el fullatge cruixent anant a la recerca d'una pilota perduda...». L'ambient evocador no podia ser més indicat, tot i que la vida moderna s'interferia en el somni: «Davant el castell, un edifici rogenc, entre oms atapeïts, hi havia una pista de tennis d'herba, d'un verd de gran vivor. Aquest mateix matí, molt prest, el jardiner havia aplanat amb el rodet de pedra aquell recinte, arrabassant-ne algunes margalideres, per redibuixar-hi altre cop les retxes sobre la gespa amb guix líquid...».

Miquel Ferrà i Martorell