En els primers dies de la darrera Setmana Santa, els
organitzadors d'ARCA Llegat jueu presentaren una exposició
cartogràfica i un concert de música sefardí. Judit i la seva
companya deixaren a l'auditori una excel·lent impressió. Amb les
seves aptituds musicals però també pedagògiques, la cantant explicà
el contingut de cada lletra i evocà l'aportació dels diferents
calls i comunitats jueves d'arreu Europa i Àsia Menor al patrimoni
general de la cançó jueva. Entre alguns dels presents sorgí
aleshores una pregunta. Com devia ser el cançoner jueu de Mallorca?
Quines tonades i quines melodies es podien sentir en els calls
Major i Menor de la capital illenca? Jo vaig pensar una estona i de
seguida vaig advertir que una probable resposta es troba en una
efemèride que ens trasllada a la contrada oranesa, dins territori
algerià.
El maig de 1361, reiteradament amenaçats pels cristians, moltes
famílies de jueus abandonaven el calls de Ciutat i Inca i
s'embarcaven secretament en apressat exili. El principal punt de
destí era Orà i la costa nord-africana. El nombre de jueus
mallorquins en aquells dies era de devers tres-mil. Quan el mes
d'agost el Call fou atacat per una multitud de pagesos i ciutadans
de les classes baixes ben pocs es pogueren salvar. Més de
tres-cents foren degollats, d'altres moriren entre les flames de
l'incendi de les seves cases, altres en la seva espantada fuita. La
sort s'havia posat de part de tots aquells que havien previst el
drama. Qualcom semblant al que s'esdevingué als que tingueren
l'intuïció en els anys 30 del XX d'abandonar Alemanya poc abans que
Hitler pujàs al poder.
Diem, de passada, que Orà tenia llarga tradició
hispànico-oriental. Aquella ciutat, fundada pels musulmans
andalusís el 902, a finals del segle XIV va veure considerablement
augmentada la seva població amb l'arribada de nombroses famílies de
jueus que havien fugit de Balears, com explica un cronista oranès.
Eren més d'un centenar de famílies.
Conservà aquest grup la seva cultura, els seus costums i com és
natural la seva música. Orà va ser conquerida pels espanyols el
1509 i passà a mans de França el 1831. En el seu escut hi figura la
flor de lis, francesa, el gall, el vaixell, la mitja lluna i els
emblemes de Castella i Lleó. A la fitxa del meu arxiu sobre el
tema, recollida fa temps, es parla de menjars típics, «un parell de
perdius amb malvasia de Càndia i una dotzena d'ous amb sucre i
canyella». També em crida l'atenció una frase: «Donzella qui en tal
so la miren vos parrà molt lletja per gentil que sia...».
Aquest mot verbal, «parrà», figura en el cant de la Sibil·la i
molts s'han demanat el que realment significa. En aquesta frase és
prou clar. És una forma arcaïca del verb «perir», amb grafies com
«paria» i «pareixera», que tot plegat equival al castellà «per
ecer».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.