Neix «El ciclista», revista de l'esport (1891)

A Barcelona, uns editors decideixen dedicar una publicació periòdica, integrament, a l'esport. És El Ciclista i té l'equip de redactors i els administratius en el carrer Aragó, 378, de la capital catalana. Aquesta premsa especialitzada, amb atenció al ciclisme, es veurà acompanyada per altres com La Velocipèdia (1892), Unió Velocipedista espanyola (1894), La Bicicleta (1896)... De fet, el segle XX serà un temps de gran desenvolupament esportiu, a tots els nivells i en les més diverses modalitats. Apareix el 1906 El Mundo Deportivo, principalment dedicat al ciclisme i l'automobilisme. I també Los Deportes, una revista setmanal il·lustrada que té per lema aquell famós «Mens sana in corpore sano» i que mostra en la seva capçalera, el març del 1902, una síntesi feta pel dibuixant dels principals esports de l'època, és a dir, al·legories referides a la vela, el rem, l'atletisme, l'hípica, l'esgrima, la caça, el joc de bitlles, el futbol, l'aixecament de peses, el ciclisme, el polo i l'automobilisme. Aquest esperit d'anàlisi, unit a l'afany informatiu, és ja la fórmula d'aquells moments. Un sentit que no fa molt, en una magnífica conferència, explicava des de la història i la sociologia, el professor i bon amic Francesc Homar i Llinàs, expert en la matèria, amb tota una vida dedicada, millor diríem, consagrada al tema. El resum és força eloqüent. L'esport és un fenomen social i cultural, herència del poble hel·lènic, en la més llunyana antigor, que es pot colombrar des d'una doble òptica, l'ontològica i la metafísica. Jugar, competir, provar forces, qualitats i astúcies, tot plegat fora de l'àmbit de la violència bèl·lica i per tant, lluny del fantasma de la mort. Tota una pluja d'activitats esportives que influeixen sobre la societat amb la seva extraordinària càrrega d'interessos de tota mena, alguns honorables i nets, altres bruts. Però no és estrany ni sorprenent. L'esport mou grans masses humanes, ambiciosos clubs, instal·lacions gegantines, sous i fitxatges milionaris. Això significaria que el veritable esperit esportiu hauria d'anar associat a una dedicació sense ànim lucratiu i amb generositat manifesta, tot per tal d'omplir l'esplai i l'oci d'una persona, que es podrà veure així doblement realitzada. Com bé diu el professor Homar, això ens retornaria al camí autèntic, és a dir, aquell que reconeix a l'esport els seus valors pedagògics i morals. Una lluita humana integral que fa triomfar la voluntat sobre l'organisme i l'esperit sobre la matèria.